DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

21

El dia 11, dos articles relacionats amb el que m’havia confiat Núria durant la vigília em van cridar poderosament l’atenció. Tractaré d’extractar ara el primer.

La part de la màfia denominada a Nàpols la Camorra s’ha apropiat de Barcelona com a porta d’entrada a tot Espanya. Un reeixit autor de best seller, Roberto Saviano, allotjat a l’hotel Casa Fuster, va rebre un periodista per a una entrevista. Estava sol; no obstant això, a les taules del costat hi havia uns homes abillats amb cert luxe els quals es veia de seguida que formaven part de la seva guàrdia personal ja que aquella organització ha posat preu al seu cap. Davant de les preguntes del periodista, l’home va donar detalls sobre com la Camorra s’havia apoderat de la ciutat de Barcelona i molts dels seus negocis a l’engròs, entre ells la prostitució i el tràfic de dones centre-europees i russes, i fins i tot del nord d’Àfrica i negres. També s’havien fet forts en l’assumpte de les drogues, especialment de la rosella i les opiàcies que venien des d’Afganistan passant per Turquia i s’estenien a tot Europa. Per dominar aquests recursos, la Camorra havia hagut d’assassinar no sé quants milers, els quals eren més que els morts de l’IRA i ETA junts.

Aquella mateixa jornada es va publicar una notícia a La Vanguardia firmada per Enrique Figueredo que em va fer arribar un col·lega de John Casals, totalment d’acord amb la visió fragmentària de la pitonissa.

L’assassí de la propietària del bar esotèric va usar una arma automàtica de tipus militar

« El cas del tret al cap a la propietària d’un bar esotèric al carrer Sepúlveda de Barcelona va deixar ahir de ser una temptativa per esdevenir un homicidi. Yoldi, de 35 anys, va morir ahir al migdia en no poder superar les greus lesions cerebrals que presentava. Afegeix misteri a l’assumpte el fet que l’arma utilitzada per donar-li mort fos de tipus automàtic, el qual és el propi d’unitats militars de qualsevol exèrcit o per a operacions d’assalt dels cossos policials. Encara que les armes automàtiques –com les metralletes– solen associar-se a aparatosos fusells i subfusells d’assalt, també n’hi ha de prou petites com per portar-les ocultes a la vestimenta.

L’anàlisi balística del projectil i la beina recuperats en l’escena del crim ha permès fixar el tipus d’arma, la qual és molt més complicada de trobar al mercat negre que una pistola semiautomàtica o un revòlver ».

22

No puc deixar d’esmentar en aquest relat com havia continuat l’afecte mutu que sentia envers Núria i els apassionats desenllaços terrenals de tot tipus a què donava lloc. En aquests múltiples acostaments i transferències he de recalcar el riure com a factor catàrtic i de comunicació. També el gust que ens unia en la cuina on jo destacava i també ho feia la meva dolça doneta amb les seves receptes catalanes variades. L’encarregat de l’edifici on es trobava el meu apartament, un afable andalús que així mateix va compartir amb nosaltres el seu noble entusiasme quan vam passar a ser uns importants reporters que havien tingut una missió destacada en el rescat dels nàufrags del port, ens va avisar que a causa dels desperfectes en la infraestructura de la ciutat no ens podia oferir el servei d’electricitat i ens va aconsellar adquirir espelmes.

– De nou en les tenebres de la caverna!, vaig exclamar creient per un instant estar inspirat.

– No et preocupis, em va respondre « el meu dolç anhel ». Tu saps millor que ningú que Herodot i Plini van escriure les seves extenses obres a cop de candela.

I aquest petit historiador tocat en el més profund de la seva fibra emocional no va poder sinó cobrir-la de petons mentre ella amb indiferència se n’eixugava les baves, més de gos afectuós que d’amant incipient.

23

En primer lloc, una notícia del telefèric que com veurem més endavant té un interès puntual en aquesta història; publiquem només el seu titular i res més. I després volem comentar una altra, la qual es vincula estranyament amb el que havia sentit sobre el projecte de Trepat que investigava John i que coneixia Jordi, el marit de Montse i al qual també s’havia referit en forma expressa la sibil·la de Montjuïc, segons l’esotèrica Núria.

El Punt, 12 de maig 2007
El telefèric torna a Montjuïc
Després d’estar aturat dos anys i mig, s’obrirà al públic el proper dimecres totalment renovat

Siglo XXI Catalán, 12 de maig 2007
Es proposa crear un barri de 10.000 pisos davant del mar. Barcelona

« S’ha proposat crear una Barcelona sense fronteres urbanes i una ciutat al port amb capacitat per a 10.000 habitatges de lloguer assequible, especialment dirigits als joves. Els opositors ho tracten d’irreal i impossible de realitzar pels altíssims costos que suposa i la falta de finançament. D’altra banda estaria ubicada al port, gairebé sobre la Zona Franca, en una àrea coneguda com a inflamable per la quantitat de dipòsits de combustible i gas que s’hi aplega. Igualment estaria unida per una hipercarretera amb el riu Besòs, la qual suposaria una despesa desproporcionada i canviaria totalment la urbanització de la ciutat. Els polítics recorden, sense cap prevenció sobre això, el que va costar el Fòrum, espai misteriós que cap habitant de la ciutat no arriba a comprendre per a què serveix i quin és el seu objectiu, llevat, és clar, de la sospita de l’especulació immobiliària. Com a súmmum dels mals, la proposta inclou una obertura des dels apartaments del port cap a Montjuïc com a la zona residencial de tot el complex urbanístic ».

Com es comprovarà, encara que menys ambiciós que el de Trepat però aparentment més factible, es presentava aquest gegantí projecte que els enemics polítics qualificaven d’utòpic i irrealitzable, com ja s’ha dit. En tot cas es duia bona part del turó i del port als seus peus. És clar que no es parlava d’un immens aeroport suprainternacional que connectés Barcelona amb les ciutats més o menys grans d’altres parts del món sencer, incloent Llatinoamèrica i Àsia; tampoc no s’esmentava la dessaladora enorme ni noves platges per al turisme, però sí es parlava de connectar aquesta zona amb Diagonal Mar i el sospitós misteri dels immensos terrenys de l’anomenat Fòrum amb què s’havia emprès una ferotge especulació immobiliària, els quals inclouen avui hotels de grans i conegudes cadenes de fama internacional construïts a pocs metres de la depuradora municipal de Barcelona, tot això perfumat amb una olor a merda indescriptible i a la vora del terrible barri de La Mina, conegut com a cova de lladres i traficants, el qual també es pensava eradicar amb una mica de temps com aparentment ja s’havia fet amb les antigues fàbriques i coves del Poblenou. Tornaré més tard sobre això, encara que m’importa un rave si el que dic, com el que he afirmat anteriorment en aquest quadern. és políticament correcte.

24

Novament som a l’àmbit de la llibreria Karma del Paral·lel, al soterrani de la qual es reuneixen habitualment els membres de la Fraternitat Espiritualista de Catalunya.

La germana Superiora estava dient en aquell moment:

– Passarem ara a la lectura de dos articles publicats en el dia d’avui al diari El Periódico. Fa l’efecte, segons sembla, que els temes que han aparegut en aquestes sessions extraordinàries i urgents de la nostra Fraternitat se’ns van de les mans. Dono la paraula a la germana Dolors perquè ens llegeixi aquestes dues alarmants notícies que es vénen a sumar al conjunt d’anomalies que s’han estat assenyalant aquests dies.

La germana Dolors es va aixecar i es va dirigir a la tarima d’expositors, on va començar a llegir amb veu pausada el que ve a continuació tot anomenant els autors de les notícies i el mitjà en el qual es van publicar, amb títols i subtítols.

El Periódico, 15 de maig 2007
Al Qaeda porta 15 anys creixent a Catalunya
A. Baquero/J. Corachán/Barcelona

« Per a Al Qaeda, Catalunya és una zona clau des de fa més de 15 anys. Encara que els primers elements fonamentalistes arriben de forma aïllada en els 80, la presència i expansió de cèl·lules dedicades al suport logístic i a activitats recaptadores es remunta a inicis dels 90. La seva importància va quedar palesa el juliol del 2001, quan Mohamed Atta, el cap del comando que va perpetrar el 11-S, i Ramzi bin al Shibh, un dels capitosts d’Al Qaeda, es van reunir a Tarragona per ultimar l’operació terrorista. El primer indici de presència islamista a Catalunya es remunta a 1981, quan Nazir Sabah, un sirià presumpte membre dels Germans Musulmans, va ser assassinat a Barcelona.

Primeres detencions. La capital catalana va ser també l’escenari de la primera detenció a Espanya d’un islamista, el 1995, de Ghebrid Mesaud, un algerià membre del Grup Islàmic Armat (GIA). El 1996, 12 individus van ser arrestats a Catalunya per la seva pertinença al GIA. Des dels 90 fins avui, l’activitat de les cèl·lules es va consolidar, aprofitant l’existència d’una comunitat creixent d’immigrants musulmans en la qual poden camuflar-se per passar desapercebuts i captar adeptes ».

Acabat el primer va fer una pausa, va consultar amb la mirada la Superiora i aquesta li va manifestar:

– Continua amb l’altre, germana.

Dolors va començar ja més tranquil·la la lectura del segon escrit, anomenant també amb pèls i senyals el seu títol, el diari, etc.

El Periódico, 15 de maig
Dures crítiques a un dirigent polític per vincular el Govern amb l’apogeu « gihadista »
Toni Sust/Barcelona

« A un conegut polític català, li van ploure ahir pals per tot arreu. Tots els partits van carregar contra les declaracions en les quals aquest líder va vincular la gestió política governamental amb l’auge de l’activitat de terroristes islàmics a Catalunya i també per l’esment que va fer de la facilitat amb què els traficants d’haixix introdueixen aquesta substància per la costa catalana.

Les crítiques van venir tant de l’esquerra com de la dreta, i van tenir un argument comú: es busquen vots a la desesperada. Fins i tot un altre líder afí va matisar: “No sé el que ha dit, però fins i tot si és veritat, no alarmem la gent” ».

25

L’apartament de Laia era petit i es trobava al carrer Muntaner, a l’alçada del cinc-cents. Estaven prenent un cafè a la sala Costa i la propietària de la casa, la qual va comentar amb prudència:

– Que t’ha semblant el dossier amb les informacions periodístiques que ens ha tramès Núria?

Asdrúbal hi va respondre una mica desendreçadament:

– Com és un de superficial quan lleigeix les coses! Però veig que Núria és capaç de trobar el fil que guarden entre si fets aparentment inconnexos.

– Tot això em recorda la pel·lícula de Robert de Niro que vaig veure fa uns anys, Taxi Driver, i la seva relació amb la teoria de la conspiració.

– Explica’t una mica més, si us plau, perquè tu també comences a desconcertar-me, es va queixar el madrileny.

– Et diré que conversant amb Núria va sortir aquest assumpte, i m’ha posat exemples històrics que m’han cridat l’atenció.

– Exemples històrics? No he sentit a parlar-ne seriosament.

– Primer es va referir a què tota la brillantor del Renaixement, nascuda en la cort dels Medici, va ser impulsada per aquell sacerdot músic, Marsilio Ficino, qui ubicat pels fats a la vila Careggi va aconseguir insuflar un aire de renovació intel·lectual a tota Europa amb una lira com a única arma, amb la qual harmonitzava els Himnes d’Orfeu i recitava els llibres del Corpus Hermeticum. Però va afegir que justament la datació cronològica per part de Casaubon d’aquests texts que se suposaven antiquíssims va significar l’inici del cientifisme demolidor que està acabant amb el món modern, i que tot això era el reflex d’un combat que es lliurava en altres esferes però que se sincronitzava amb la cronològica, a fi que es completi el cicle de la present humanitat.

– Però aquestes explicacions posen potes enlaire tota la concepció del món tal qual ens ha estat ensenyada! I va afegir alguna cosa més?

– Sí, també em va dir, va comentar Laia, que hi ha raons que són fora de la lògica o de la perspectiva humana per accelerar aquest procés; l’ús profà de la roda en l’època de la Revolució Industrial va marcar el començament de la producció en sèrie, i per tant de la multiplicitat, el materialisme, l’acceleració i l’uniformisme que caracteritzen la vellesa del nostre món.

Asdrúbal hi va respondre:

– Cony, em resisteixo a pensar que el que se’ns ven com a progrés és un agent en la destrucció d’aquesta civilització. Això és molt boig!

I Laia, pensativa, va afegir potser una mica lànguida:

– Però darrere d’aquesta paradoxa intueixo que hi ha un pla o un ordre ben intel·ligent, com un ludo de grans dimensions, on el tauler en el qual es mouen les fitxes del joc de l’oca és l’univers sencer.

– Crec que ens estem deixant influir massa per totes les informacions de Núria, va refermar Asdrúbal.

– Doncs et diré que per a mi tot això és cada vegada més significatiu, una visió més real de la vida, va mussitar Laia completament seriosa.

– Si t’has posat tan bonica és que algun poder profund tindran aquestes idees.

De sobte, la conversa va prendre un gir inesperat molt més personal, i Asdrúbal va afirmar:

– Jo sóc periodista des de fa tretze anys, és a dir, des que en tenia 20. Al principi era reporter gràfic, però després vaig començar a presentar notes i em van nomenar periodista. Vaig fer de tot a la redacció, la qual cosa va ser per a mi un gran aprenentatge. Fa uns anys em van destinar a la guerra de Kosovo, i la vaig cobrir com a reporter gràfic i redactor. Aquestes són les notes que em vas dir que has llegit, va prendre un bon glop de vi i va continuar: L’any passat em van enviar a Iraq, però tot just hi vaig haver arribat van matar el meu company, qui a més vivia amb mi a la mateixa habitació d’hotel i era el meu amic; i jo també vaig tenir un accident del qual ja t’explicaré. La direcció del diari va considerar que havia de tornar a Madrid, no sé per què, i des de llavors m’han donat treballs més senzills, sobretot en províncies. Potser ho han fet pel meu estat nerviós, ja que la metralla que el va tocar el va destrossar essent jo al seu costat, i pot ser que els meus primers reportatges després d’això hagin estat massa vius i sentits, tal vegada parcials amb els que van dur a terme el fet. I ara m’han enviat a investigar aquí, la qual cosa ja no em sorprèn tant.

– Per la meva part, va contestar Laia amb gràcia, ja he fet els vint, en realitat he deixat enrere els vint-i-nou, ja que com tu saps fa uns dies vaig complir trenta, encara que és la primera vegada que ho confesso. Tota la meva vida he viatjat molt perquè el meu pare era diplomàtic, la qual cosa ens va portar a viure en diversos països. Vaig fer la primària als EUA, i part de la secundària a França, on vaig rebre el títol de batxiller, a un liceu de París, i encara hi viuen els meus pares. Després vaig tornar a Espanya, i perquè millorés el meu castellà –ja que havia parlat meitat català i meitat castellà amb la meva família– no se’m va ocórrer res millor que anar a estudiar un any a Madrid. Al diari, primer vaig escriure a la secció de turisme, i finalment m’han donat aquesta inesperada missió a la pròpia ciutat del meu origen, potser pel meu cognom.

– Però cap d’aquestes dades no és capaç d’explicar com ets de maca, va respondre Asdrúbal.

– Això m’ho diuen tots els periodistes que han estat a la guerra com a cronistes, és a dir en situacions molt difícils, ambdós van riure.

Ella, de manera sorprenent, va apuntar:

– Demà per fi coneixeré la profetessa del Montjuïc juntament amb Núria; ja t’explicaré quan torni sana i estàlvia del meu viatge per l’interior de la muntanya…

26

Fernando Ariza, l’ecologista, estava prenent un aperitiu amb Asdrúbal al Cercle de la Premsa.

– Acabo d’assabentar-me que alguns col·legues pensen que el que crema a la fusta és el Sol acumulat en ella.

– Una manera molt interessant de veure-ho, va contestar Asdrúbal inesperadament comprensiu. En tot cas ens mostra fins a quin punt el Sol seria el pare de totes les coses.

L’ecologista hi va respondre:

– Les derivacions són múltiples, però ara penso només a la crema de boscos que s’està produint a tot Espanya i la poca acció per a la salvaguarda dels mateixos. Només cal recordar el que va succeir l’any passat a Galícia i en altres zones del país, amb la qual cosa es veu que és poca la prevenció que s’efectua per l’època de l’estiu, sobretot si es té en compte la sequera que estem patint. No és només en aquest tema, estimat amic, on s’entomen amb falta de prevenció i frivolitat aquestes coses, de les quals ningú no sembla assabentar-se fins que succeeixen.

– La dependència del petroli, del qual no tenim ni una gota aquí a Espanya, va intervenir Costa, és un altre exemple d’això, encara que avui en dia s’han pres més seriosament les energies alternatives, penso que perquè constitueixen un negoci.

L’ecologista, després d’una estona, va dir:

– Paradoxalment l’urani i les estacions nuclears produeixen energia neta, encara que com se sap han estat rebutjades per la comunitat internacional després del desastre de Txernòbil. El cert és que l’urani torna a ser l’estrella de tot això, la qual cosa és notòria en el cas de països com l’Iran que el continuen enriquint, possiblement també com a factor de poder polític.

– I com és això de l’urani?, va preguntar Asdrúbal.

– Bé, d’acord amb el que sé, et diré que a Montjuïc hi ha urani transportat per les aigües subterrànies i que s’ha fixat en les roques de les grutes que també he estat investigant, malgrat que en general ningú no coneix aquestes misterioses cavernes que s’estenen en llargues galeries i sales, moltes vegades immenses, sota la muntanya, especialment en la part anomenada el « Morrot », i de les quals ens diu Joan Amades que en l’antiguitat connectaven la muntanya amb el mont Tàber (on és el centre de la ciutat). D’altra banda hi ha uranis molt més fàcils d’enriquir que altres que han de menester un procés més complicat i que per tant són més cars.

En aquell moment es va acostar Johny i va demanar disculpes pel seu retard dient:

– Segur que esteu parlant de l’escalfament global.

– Una mica de tot, va respondre Fernando Ariza.

– També estem esperant Laia i Jordi, els quals van quedar a venir, i justament aleshores van aparèixer sortint de l’ascensor. Jordi venia acompanyat de la seva esposa Montse.

– Hola, Jordi i Montse, va saludar vivaçment John mentre s’aixecava a complimentar la parella.

Laia i la seva cosina Montse van fer un apart mentre Jordi, John i Ariza van començar la seva entrevista.

– Com estàs?, va preguntar Laia a Montse. T’he vist molt mala cara a l’ascensor mentre pujàvem.

– Una mica fastiguejada perquè tinc la regla, però com deia la nostra àvia en aquestes ocasions, cal invocar Santa Madrona.

– No em diguis, li va respondre Laia, que encara repeteixes allò…

– Veig que tu també te’n recordes, va replicar Montse.

– Impossible oblidar-ho! Escolta, volia preguntar a Jordi sobre una qüestió que em té intrigada en relació amb Trepat, de la qual ja hem xerrat i que crec que deu d’estar parlant-ne amb John. Tu has sentit quelcom sobre aquest personatge?

– Em sona d’haver-ne llegit alguna cosa als diaris últimament, però no m’hi he fixat gaire. Millor que anem a on és Jordi conversant amb John, i s’hi van acostar.

– Preguntava a Montse si sabies qui és exactament Trepat, el qual ja ha aparegut en les nostres converses i de qui tothom parla a la ciutat, sobretot després que un polític hagi presentat un projecte més o menys anàleg.

– El que en sé és que era un antic fabricant de joguines i inflables de plàstic de qui es va comprovar la seva mala fe, atès que eren perilloses per als nens; per aquest motiu va anar a parar a la presó i allà va fer amistat amb un cèlebre representant d’un país àrab que va invertir molt aquí a Espanya i mitjançant altres xeics àrabs que han fet quelcom més o menys semblant amb l’hotel més gran del món, ubicat en una petita illa del Golf Pèrsic, a Dubai, capital dels Emirats Àrabs Units, els quals s’han interessat en el finançament del seu grandiós projecte, un producte de la seva imaginació que té moltes possibilitats de concretar-se malgrat que no se’n saben les finalitats darreres, si és que n’hi ha alguna a banda de guanyar quantitats ingents de diners. Esbrinaré quins plans ha presentat en l’Ajuntament, i com que tinc col·legues amics a la Generalitat m’informaré també en aquest sentit per veure completament en què consisteix el seu sonat projecte, va afirmar Jordi.

Mentre, l’ecologista Ariza va preguntar a Laia:

– I com saps tu de Trepat?

– Perquè tot el món en parla i Jordi ha investigat sobre algunes facetes d’aquest ingent negoci que suposo que toca l’ecologia en més d’un aspecte.

– M’imagino que per això estàs tu també interessada com a periodista.

– No m’estranya que el nostre amic Joan Casals Smith, aquí present, també s’hi hagi fixat atesa l’atenció que la premsa anglesa està prestant a aquests immensos negociats a la Mediterrània i a tot Espanya, el més visible dels quals ha resultat ser el cas Marbella.

Aquell dia em va tocar acompanyar Núria Gilbernat a la ràdio on havia de transmetre el seu programa « Des de la meva finestra », a l’emissora de Montjuïc…

27

Vull fer esment aquí d’un article d’El Periódico del 15 de maig en el qual es deia que una bola de foc havia creuat Espanya i que es buscaven testimonis d’aital esdeveniment. Sense comentaris.

L’endemà, una altra nova notícia paorosa –que hem escoltat diverses vegades al llarg d’aquest any– va commoure el poble espanyol. Tanmateix, els frívols i els catets de sempre van passar de puntetes pel damunt.

El Periódico, 16 de maig 2007
Els emirs d’Al Qaeda a Iraq i el Magreb amenacen Espanya
Antonio Baquero/Jordi Corachán/Barcelona

« La nebulosa del terrorisme islàmic torna a amenaçar Espanya. En els últims dies, els responsables d’Al Qaeda al Magreb i d’Al Qaeda a Iraq, les dues organitzacions extremistes de la xarxa islàmica amb major capacitat operativa, han tornat a deixar palès en declaracions difoses per Internet que Al Andalus, és a dir, Espanya, està en el punt de mira dels seus escamots terroristes ja que és considerada una terra islàmica que cal alliberar.

En una entrevista difosa per fòrums gihadistes a Internet, un dels emirs dels terroristes que operen a Iraq identificat com Abú Adam al Maqdisi i que és un dels voluntaris arribats de l’estranger deixa clara l’estratègia d’Al Qaeda a mitjà termini. “Començarem alliberant les terres musulmanes dels opressors” ».

28

Canviant de tema, altres coses van cridar la meva atenció i per això van anar a parar a la meva carpeta de retalls, bo i aclarint que totes elles es referien directament o indirectament al meu interès cada cop més més fogós envers Montjuïc.

El Periódico, 17 de maig
Els turistes omplen el telefèric de Montjuïc en el seu primer dia
David Placer/Barcelona

« El nou telefèric de Montjuïc va atreure en la seva inauguració d’ahir una gran quantitat de turistes, malgrat la falta de promoció i senyalització. L’alt cost de l’entrada tampoc no va ser un obstacle per a l’afluència d’usuaris. El viatge d’anada i tornada entre l’estació del funicular i el castell costa 7,50 euros, un preu que fins i tot alguns turistes anglesos consideren elevat. Els nens entre 4 i 12 anys paguen 5,75 euros i els usuaris del Bus Turístic, 5 euros. L’empresa encara no ha fet publicitat del nou servei i tampoc no s’ha col·locat senyalització a l’estació del funicular. Van pujar al telefèric els qui es van topar amb ell. Ahir al migdia ja es van començar a formar algunes cues a l’entrada de l’estació i la majoria dels visitants elogiava el sistema de transport i les vistes que ofereix ».

Dissimulada darrere un uniforme blau amb galons i una gorra reglamentària podem distingir la senyora Júlia, la Madronita de la Fraternitat Espiritualista de Catalunya, antiga treballadora del metro de la ciutat que havia fet la seva carrera també als trens de rodalies.