DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

29

El matí del dia 18 va sonar el telèfon i vaig notar la veu de Laia molt exaltada:

– He entrevistat la pitonissa, em va dir tot just en començar. Em va citar en un parc a prop de la gruta on ella viu. És una dona d’una certa edat i amb unes ulleres fosques que oculten la seva ceguesa; es recolza en un bastó i es mobilitza amb dificultat. Tot just va obrir la boca em vaig adonar que estava davant d’un personatge extraordinari, i amb la seva profunda veu, la qual semblava sortir del més pregon de les cavernes, em va dir directament (i sense traductora que interpretés el que manifestava):

« Els perills ens continuen assetjant. Núria ja ho sap. I s’estan apoderant de la muntanya ». Dit això, va començar un capcineig de davant cap a enrere mentre taral·lejava una tonada. Em va quedar clar que estava davant d’un ésser excepcional, certament enigmàtic, però d’una saviesa evident.

Igualment, Laia em va comentar de passada que s’havien reunit els veïns al Poble Sec i havien evitat la construcció d’una mesquita, al·legant motius sanitaris, encara que és veritat que jornades abans havien corregut pel barri les notícies respecte a Al Qaeda que vaig reproduir fa pocs dies. La Unió de Veïns del Poble Sec havia esdevingut la principal enemiga d’aquesta nova mesquita que, deien, canviaria totalment la fesomia de l’indret. De fet, era a un quart d’illa de cases on pensaven edificar el que seria un dels temples islàmics més grans d’Espanya.

– Ara he de deixar-te però volia comunicar-te aquestes darreres novetats, va acabar dient-me Laia mentre tallava la comunicació.

Més tard em vaig citar amb Asdrúbal Costa per prendre un cafè al Cercle de la Premsa abans de dinar. En arribar, el vaig trobar en una de les butaques i taules de l’entrada carregades amb la premsa internacional, llegint abstret un diari que em va passar després de saludar-me i que reprodueixo aquí donat el seu interès:

La Vanguardia, 18 de maig 2007
Joseph Gisbert/Tarragona

« Un conegut polític català vol transmetre un missatge de tranquil·litat davant les dades sobre investigacions, com ara les revelades per aquest diari i confirmades per experts en terrorisme islamista, que alerten que Catalunya pot ser un focus de reclutament de gihadistes. L’actuació d’aquest polític és arran de la reunió que va mantenir dimecres per la tarda a Madrid amb el ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, on va treure la conclusió que “cal estar tranquils” i no va apreciar cap símptoma d’alarma per aquest fenomen.

“Aquest terrorisme recluta militants per tot el món”, reconeix el dirigent català, qui després d’analitzar l’estat de la qüestió amb Pérez Rubalcaba precisa que “no s’ha de tenir cap preocupació especial a Catalunya i menys a Salt”, municipi el qual, amb un 36% d’immigració estrangera, ha estat assenyalat com a un important centre de captació de terroristes islamistes ».

Una mica més tard va arribar Joan i es va afegir al grup. En un moment donat em va parlar que havien arribat uns arquitectes anglesos i havien quedat molt mal impressionats i sorpresos per Diagonal Mar i el Fòrum, el qual està a un carrer del barri de la Mina i a tres de la desembocadura de les clavegueres que ara se’n diu depuradora. John va treure sigil·losament d’una butxaca de la seva jaqueta uns folis de paper que ens va donar. Costa hi va fer una ullada en diagonal i va afirmar que també els havia rebut a la redacció del seu diari; com jo no treballo a cap diari, em vaig posar a llegir el que segueix mentre demanàvem un altre cafè.

Manifest “compromís de Montjuïc”
17 de maig 2007
Per una arquitectura digna, per una ètica de la construcció

« La bona construcció. Els professionals i ciutadans que ens comprometem amb el present manifest ho fem a títol individual. El nostre compromís és personal, per tant un a un, i no pas col·lectiu. No és, llavors, una manifestació d’ “arquitectes”, sinó dels qui fefaentment assumeixen una ètica deontològica precisa per la bona construcció i voluntàriament s’hi adhereixen, i manifesten:

Pensem que l’arquitectura té vocació de ser construïda per ser habitada per les persones conforme als recursos i patrons tècnics, culturals i de sensibilitat que corresponen a cada temps, situació i lloc. Pensem també que tradicionalment la humanitat va assumir l’arquitectura i les ciutats com actes de protecció de les persones i de domini sobre la natura.

Defensem el compromís i la voluntat de resoldre, a través de la construcció, la materialització en arquitectura de les possibilitats infinites de relació entre les idees i les coses, entre el col·lectiu i l’individual, entre l’abstracte i la realitat, entre el lloc i el paisatge, entre el públic i el privat, entre l’art i la vida, entre les persones. En la bona construcció, a més del compromís i la voluntat de materialització, el rigor del procés constructiu i la resposta precisa a les necessitats objectives estan implícits des dels primers dibuixos de projecte. Aquest és el seu signe, el de la bona construcció.

Davant del “parer” de les arquitectures etiquetades, de voluntats dubtoses o estèrils, de pura simulació, vindicatives de la correcció oportunista, representants del convenient i dominant, comprometem el “ser” d’una arquitectura sense adjectius, de bona construcció, sense intermediació. Comprometem una arquitectura i una ciutat de les persones.

A Montjuïc, Barcelona, a 17 de maig de 2007. » (Seguien diverses firmes d’arquitectes consagrats i novells).

Vam acabar de llegir aquest document tan sensat com sorprenent entre comentaris de tipus molt diferent, i proveït d’aquestes noves informacions que sempre aconseguia al Club em vaig retirar a casa meva ple de pensaments contradictoris, o més aviat problemàtics, com trastorns provocats per l’ansietat de ser davant d’un perill del qual no tenia ni idea, i que fins i tot mirava amb certa simpatia.

30

Aquella nit vaig recordar que havia de passar a buscar Núria i acompanyar-la a casa seva, a Sant Cugat, puix que el seu automòbil, un potent i reciclat Mini Cooper, era al taller mecànic en reparació. La nostra amistat havia avançat molt des què ens havíem conegut i s’havia fet cada vegada més franca i fàcil, si així pogués dir-se; i no em fa por declarar que la dona m’agradava.

Vam prendre el camí de l’Arrabassada doncs ella em va dir que sempre pujava per allà ja que quedava més a prop de casa seva. Vam parlar molt en el viatge i sobretot ens vam riure un munt; en arribar a la rodalia de Sant Cugat em va indicar que girés per un carrer lateral que encara no estava asfaltat i poc després em va assenyalar una enorme masia-castell flanquejada per dues torres, on va explicar:

– Aquesta és la meva casa, encara que hi visc amb el meu germà i la seva família.

– Però això és un palau!, vaig balbotejar sorprès.

– Sí, ho és, i es deu a les farmàcies Dr. Andreu d’arreu de Catalunya que va fundar el meu pare en homenatge al seu amic metge. Crec que ja són vint les apotecaries que administra el meu germà.

Em va indicar on estacionar i em va explicar que ella vivia sola en una d’aquelles torres. Vam baixar i ens vam dirigir cap a la porta, traspassada la qual vam aparèixer instal·lats en un enorme saló de tipus antic i convencional.

– Les meves sales són a dalt, va indicar Núria mentre obria la porta d’un petit ascensor de caoba en el qual amb prou feines entràvem ella i jo. Vam pujar fins al primer pis i en marcar el botó corresponent no vam poder evitar un frec casual. L’ascensor va començar la seva lenta marxa i la distància que ens separava era a penes la d’un pam, la qual cosa va facilitar un petó merescut i alegre mentre amb tota naturalitat la meva mà va lliscar fins tocar una miqueta el seu cul, el que va ser una bona introducció per a l’alegre brincadeira posterior. Després d’aquests moments de confiança i esbarjo, Núria em va mostrar el seu despatx propi i la seva biblioteca farcida de llibres, i una sala amb tota mena d’equips electrònics i musicals on es podia des de realitzar enregistraments en DVD fins imprimir un diari.

Aquella nit vam sopar tots al Cercle de la Premsa ja que calia que les publicacions del dia i les nostres converses fossin debatudes i teníem com una espècie de necessitat de fer-ho.

31

Igualment el 18, a les 18 h, es van reunir com altres vegades les integrants de la Fraternitat al seu local de l’avinguda Paral·lel. No tinc la relació clara del que va succeir en aquesta sessió com en altres casos, però sí trets del que es va esdevenir.

De fet, esperaven una profetessa; en rigor, les dones havien arribat finalment al descobriment de la Sibil·la de Montjuïc, dama que vivia enclaustrada en una de les coves de la muntanya igual que les sibil·les de Cumas i Eritrea, i com les pitonisses de Delfos i altres que van ser consultades per Alexandre Magne i gairebé la totalitat dels filòsofs grecs, les presències de les quals encara són vives regint els destins d’Occident. Com en el cas de les seves col·legues, un vapor inspirador inundava sobtadament l’àmbit de l’estança i llavors la profetessa pronunciava els seus oracles. Així havia estat també amb la sibil·la del Montjuïc, trobada per les nostres dones de la Fraternitat, les quals amb molt d’esforç havien aconseguit convèncer-la perquè assistís a una de les seves reunions.

La dona era anciana i arrugada i semblava efectivament haver estat extreta de l’interior de la terra. Feia servir unes ulleres fosques de tipus antifaç, segurament per protegir-se de la llum. Duia igualment un termos del qual se servia petits xarrups d’aigua amb constància. El primer que va fer va ser demanar que s’apaguessin els llums, i només va quedar encès un petit llum d’oli. Es va produir un profund silenci i de sobte es va sentir la veu tonant i gairebé desagradable de la pitonissa de Montjuïc pronunciant paraules entretallades els significats de les quals amb prou feines podien ser compresos. Encara que per moments canviava el to i reproduïa els sons que emet un animal que s’està dessagnant, als quals succeïa sense solució de continuïtat un tiple seguit d’una mudesa absoluta.

– Assassins!, cridava. Assassins, heu matat el vostre pare i esteu aniquilant la mare que us va parir... S’esdevindran coses sinistres. Tot explota, esclata, ja està succeint i es manifestarà aquests dies.

La dona va callar; després d’un silenci abismal que potser va durar 10 o 15 minuts, va beure un altre llarg glop d’aigua i va dir:

– El foc els devorarà, però tornarà a florir la primavera, l’estiu arribarà amb la seva llum i calor i rius d’aigua dolça recorreran els nervis de la terra. Ja estem de nou en la pau de Déu –la dona va tornar a quedar silent, i després d’una llarga pausa va xarrupar entre rialles espaiosos glops d’aigua obtinguda de les entranyes de la terra. I va seguir amb el seu estrany discurs:

– Tot tornarà a ser horrible i nedarem entre excrescències i licors soporífers. Ja no hi ha remei. És la fi, va anunciar amb una veu esquinçadora que va semblar ressonar en tots els àmbits del món.

– És la fi, va repetir en veu més baixa però amb un to ferm i convençut; i a continuació va entrar en una convulsió que va obligar la Mare Superiora i les altres dignatàries de la confraternitat a traslladar-la a una habitació propera mentre es dissolia de manera ombrívola, gairebé patètica, tota la reunió i ensems les germanes, angoixades i amb un profund dolor al pit, es diluïen als carrers del Poble Sec i les faldes del Montjuïc.

32

Com hem vist, les notícies eren sorprenents i incloïen una varietat de factors que encara que aparentment no tenien a veure els uns amb els altres, tanmateix creaven una estranya atmosfera fantàstica i sòrdida, si haguéssim de dir alguna cosa de tot plegat. A això, s’hi va afegir una qüestió veritablement explosiva en tota l’amplitud de l’expressió. Un fet que va marcar un ítem extraordinari encara major que el que hem estat relatant i els diaris informaven. En comptes de descriure aquestes notícies, estem en posició de veure com això es va generar des de dins i els diàlegs que es van produir al castell de Montjuïc durant dos dies successius, on suposadament es va preparar aquesta acció, encara que després es va veure que va ser el fruit d’una conspiració que es va sumar a tot el que estem relatant. És l’alba del dia 19 i l’escenari és un dels patis del fort, amb un dels grans canons que hi ha allà retallat com a teló de fons.

– He de comunicar novetats, comandant, va dir la capità Gràcia.

– A què es refereix, capità?, va replicar la comandant Carles.

– Hi ha notícies que alguns helicòpters sobrevolaven el castell al capvespre, i aquesta nit passada han estat albirats intrusos inspeccionant les nostres instal·lacions. La guàrdia ha registrat estranys moviments per la zona del Morrot i en altres parts. M’acabo de fer càrrec de la guàrdia, va dir la capità Gràcia.

– Com és que no van avisar en el seu moment?

– Sí, ho hem fet consignant-ho en l’informe de guàrdia, va explicar la capità, però no hem pogut investigar tot el que voldríem per falta de llums apropiats, ja que ens manca equip adequat i reflectors per veure de nit.

I va afegir:

– Ara li ho estic comunicant, comandant, perquè prenguem mesures nocturnes. He ordenat que els reflectors petits que posseïm siguin desmuntats per donar-los una major mobilitat.

– Molt bé capità, va replicar Carles, crec que tot això ha de ser posat en coneixement de la nostra coronel. Doni’m l’informe que han elaborat i el presentaré a la que avui està de guàrdia, el cognom de la qual és León i que allà està venint cap a nosaltres.

(Hem d’aclarir que tots els oficials, inclosos els coronels, eren dones i estaven uniformades).

Va arribar la coronel i es van saludar de forma militar:

– A les seves ordres, coronel, va dir en to marcial la comandant. Hem d’explicar-li que s’han produït alteracions en la guàrdia d’ahir per la nit, uns assumptes que afecten directament la nostra estabilitat i la plaça on hem estat destacades.

– Què em diu, comandant?, va preguntar León sorpresa.

– Que des d’aproximadament les dotze de la mitjanit fins les quatre de la matinada s’han detectat moviments estranys en el Morrot i altres llocs propers a la nostra caserna, com si estiguessin investigant les instal·lacions que posseïm.

– És l’únic que faltava!, va dir molesta la coronel, després d’aquesta absurda discussió sobre quines banderes haurien d’onejar al castell.

– Si em permet, coronel, no crec que això tingui res a veure amb el tema polític sinó que es tracta d’una qüestió privada. Ho dic per les poques informacions que hem recollit i perquè des del capvespre hi ha hagut moviments sospitosos en aquesta àrea, encara que aquesta matinada hem estat de ronda i no hem observat res, va informar la capità Gràcia.

La coronel hi va replicar:

– Em crida l’atenció que s’hagin detectat moviments en el Morrot, el qual, sense estar dins del nostre territori, és en els seus límits. D’altra banda, en les nostres ordres del dia i en la missió que ens han encomanat, es tracta de defensar aquesta plaça ja siguin uns o uns altres els intrusos que s’hi colin. Això no té res a veure amb la política ni amb passions públiques o de qualsevol altre ordre, i la nostra missió és complir els reglaments pels quals som aquí. En tot cas, hem d’estar vigilants durant el dia i sobretot a la nit, quan reforçarem les guàrdies. Com vostès mateixes han fet saber, no tenim l’equip necessari per a visió nocturna, que tornaré a reclamar a la direcció, però sí comptem amb bengales que han de ser preparades ja per actuar. Aquesta nit farem guàrdia nosaltres mateixes redoblant tots els esforços.

I va afegir:

– Comandant, en el dia d’avui hem de veure si els nostres reflectors poden apuntar cap a altres direccions i de quina manera es poden fixar en posicions que il·luminin especialment el Morrot.

La comandant hi va respondre:

– Donaré ordre per a la revisió del nostre equip.

– Comandant, porti’m els informes que han elaborat, que els duré a la Capitania de Barcelona ara mateix amb caràcter urgent, va dir la coronel en to marcial.

Aquell capvespre del dia 19 es van encendre els reflectors, i aquests no arribaven sinó molt feblement a l’objectiu del Morrot i a altres punts del castell.

Va preguntar la coronel León:

– Estan preparades?

I la comandant i la capità van respondre a l’uníson:

– A les seves ordres, coronel!

– He assabentat Capitania i m’han indicat que procedim segons el nostre criteri, va informar León. A més, disposem d’una columna de reforços que podem reclamar en cas necessari i que ja està aquarterada als patis de Capitania.

– Els nostres reflectors no arriben a il·luminar tota l’àrea, coronel, va informar la comandant Carles, i fins i tot són insuficients per il·luminar el Morrot. Ja els hem muntat i tot i que no és de nit encara, considerem que seran inoperants al respecte.

La coronel hi va replicar:

– Avui és un dia molt important perquè estic segura pels antecedents que s’intentarà alguna cosa, no contra nosaltres directament, sinó contra aspectes que desconeixem però que considerem igualment sospitosos i que alteren l’ordre del bastió que defensem.

– Efectivament, va agregar Carles, els reflectors s’han encès, i malgrat la seva llum mitjana donen notícia d’alguns moviments que no s’acaben de comprendre.

La capità Gràcia va dir:

– Hem de comunicar que la guàrdia ja ha advertit els mateixos moviments sospitosos d’ahir per la nit i ha detectat la invasió dels nostres límits per persones alienes al servei.

León hi va respondre en to taxatiu:

– Fem-ho saber immediatament a Capitania, i encenguem les bengales per il·luminar l’escena.

La comandant Carles va intervenir:

– Ja he disposat tres soldats, els quals estan esperant la nostra ordre per disparar les bengales necessàries.

La coronel León, en to serè, va declarar:

– Dins de mitja hora vesprejarà, i cal que es disparin les bengales en aquell moment perquè tinguem oportunitat de veure tot l’escenari.

Començava a enfosquir i anava desapareixent la feble llum de la tarda. La capità Gràcia va ordenar:

– Columna de guàrdia, encenguin els coets d’il·luminació!

I de sobte, tot es va il·luminar com si fos de dia.

– Mireu, allà hi ha moviments inusuals, va observar León.

– Sí, sembla que no porten armes sinó instruments per investigar alguna cosa. Són pales mecàniques, o s’assemblen a trepants, i van organitzats per grups, com de forma militar.

La coronel va ordenar:

– Truqueu a Capitania per demanar reforços, i dirigint-se a la comandant li va etzibar: que les bengales s’aproximin més cap al sud i que il·luminin un gran camp visual. Empreu tota la coeteria que posseïm.

Amb aitals esclats i fulgors, es van veure les ombres i els perfils dels intrusos que es retiraven.

– Mireu en aquella direcció!, va dir Carles. Miri vostè, coronel, amb aquests prismàtics.

León hi va respondre:

– Els veig sense ells, comandant. Disparin ràfegues de metralladora enlaire per intimidar-los, no fos cas que haguem de fer-ho de debò. Enfoquin els coets cap a aquelles ombres que es mouen, i que disparin focs de bengales profusament sobre elles.

De sobte, un foc molt més gran va envair tot l’espai i es van sentir uns estrèpits extraordinaris.

– Què ha passat, coronel?, va preguntar Carles.

– Crec que alguna espurna de les nostres bengales ha caigut per accident en un creuer turístic.

– No pot ser, coronel, va replicar a l’instant Carles, no tenen la força per arribar fins al port on són ancorades aquestes naus.

– Jo tampoc no ho crec, va replicar la coronel, però sí sé que la gent viu i dorm en aquests vaixells que són com hotels gegantins.

Es començaven a sentir els crits dels passatgers en la llunyania, i es podia veure amb la claror de les flames que abandonaven precipitadament el vaixell. A continuació es va produir una immensa explosió.

– I què és això, ara?, va cridar desesperada Carles.

– Deu ser que s’ha propagat una espurna del foc, o més aviat la calor que es desprèn de l’incendi del vaixell, i això ha fet esclatar una o diverses de les gegantines bombones que són al moll dels inflamables.

La coronel León va cridar:

– Això és un sabotatge! No poden haver estat les nostres bengales, que no tenen prou potència per arribar fins el port.

Un foc immens va il·luminar l’escena, i es van començar a sentir els sons de les sirenes i les alarmes dels carros de bombers i ambulàncies que ja apareixien per tot arreu.

33

Des de la nit anterior els rumors<A[rumors|remors]> havien arribat als periodistes per diferents conductes, i quan es van produir els esclats la major part d’ells estaven atents i fins i tot informats del complot, de la mà sinistra que s’havia aprofitat de les bengales militars per incendiar l’Andrea Dòria, un dels vaixells de bandera italiana que atracaven regularment al moll de Barcelona amb rumb a Gènova, i viceversa. Els telèfons de les redaccions dels diaris no deixaven de sonar i immediatament la notícia va arribar a Roma i a altres grans ciutats europees. Els mòbils dels nostres amics periodistes també es van creuar trucades entre ells i tots vam partir cap al port amb rumb als dics que eren als peus del Montjuïc. Núria em va passar a buscar i junts vam recollir Laia, mentre Asdrúbal, Joan i molts altres amics es traslladaven al port. Quan nosaltres hi vam arribar ja hi havia camions de televisió, i a qui primer vam reconèixer va ser l’ecologista Ariza fent declaracions a una emissora de ràdio local.

– Vet aquí el que tantes vegades havíem assenyalat jo i molts col·legues respecte a aquests tancs amb materials inflamables ubicats a les portes de la Zona Franca, a l’entrada del turó de Montjuïc i de la Ciutat Comtal, vam sentir que deia mentre nosaltres corríem cap a les flames que els bombers no aconseguien sufocar.

Per sort vam observar que apareixia un enorme vaixell-tanc de la policia portuària que ja arribava al lloc del sinistre mentre s’obrien uns canons d’una enorme pressió que assolien les flames i a poc a poc les anaven controlant, i ensems des de terra diverses unitats de carros de bombers dirigien igualment les seves mànegues en part també cap al foc i en part contra les cases i fàbriques d’allà a prop, tot remullant-les perquè no fossin pastura de l’incendi.

L’espectacle era dantesc i només comparable a aquelles pel·lícules nord-americanes tan de moda que representaven idees apocalíptiques o la fi d’una ciutat o civilització.

Vam creuar corrent cap a l’altre costat, és a dir cap al dic on hi havia amarrat el creuer turístic, i allà tot era caos i confusió. Persones en camisa de dormir o seminues, algunes en bata i altres a mig vestir deambulaven pel moll amb ulls de terror o proferint crits d’ira que intentaven reproduir tot el seu odi o almenys el malestar indefinible per haver hagut de sortir desesperades entre objectes que cremaven o s’anaven incendiant al seu voltant mentre aconseguien la costa ensopegant i caient, buscant algunes d’elles ansiosament els seus familiars i amics.

Vam poder ajudar una minoria tranquil·litzant-les i traient-les del seu estat histèric mentre els oferíem mantes i altres ajuts que anaven arribant de les institucions portuàries i les altres entitats. Ens vam quedar allà tota la nit, i ja bruts i esgotats ens vam retirar gairebé a trenc d’alba, la major part de nosaltres a treballar en notes i articles que relataven aquests fets. Per la meva banda vaig ajudar Núria en aquestes tasques mentre Laia corria a les oficines del seu diari així com també Asdrúbal, Joan, l’ecologista i molts altres reporters que coneixia només de vista i del Cercle de la Premsa feien el mateix amb rumb a les seves redaccions. S’hi van presentar totes les autoritats, una per una, i cap no va deixar de declarar sobre tot el possible, i la majoria, sobre qüestions interessades o absurdes.

Quan vam engegar la ràdio i la televisió al meu apartament, on va anar a treballar provisionalment Núria, les emissores de tot el món transmetien la notícia acompanyada dels comentaris més diversos, molts d’ells falsos, per no dir grotescos. Tanmateix, va anar prevalent a poc a poc la idea d’una mà sinistra que havia aprofitat les pràctiques militars responsabilitzant-les per això. El cert és que aquest esdeveniment va dur Barcelona a les primeres pàgines del món sencer i va omplir de confusió i temor els seus habitants, ja nerviosos pel cúmul de notícies que s’havien succeït durant aquells dies. A Déu gràcies van ser molt poques les víctimes fatals d’aquest show gegantí, encara que hi va haver nombrosos ferits i contusos, i tres morts per asfíxia entre els tripulants del vaixell, de nacionalitat turca.

34

Però a mesura que passaven les hores el nombre de víctimes augmentava, la qual cosa em va ser confirmada per Joan Casals, amb qui vaig aconseguir contactar a la seva oficina de l’edifici Colom. La culpable sens dubte era ETA, segons alguns, encara que la majoria apostava per l’integrisme musulmà. I mentrestant, els diferents hospitals no podien atendre tantes víctimes de tota mena, ja que els tripulants del vaixell, en veure que les passarel·les d’estribord no donaven l’abast per a la baixada del cúmul de passatgers –alguns dels quals s’estavellaven de cap contra el moll–, havien habilitat els bots salvavides de babord i realitzat diverses tasques de socorrisme múltiple; el seu comportament podria qualificar-se d’heroic. Per la televisió es veien alguns passatgers i tripulants flotant a l’aigua amb les armilles salvavides, ajudant-se els uns als altres segons que sabessin nedar més o menys, tot i que en arribar a la paret del moll no s’hi podien enfilar i esperaven desesperats algun tipus d’ajuda, la qual es va fer efectiva molt més tard mitjançant les escales dels bombers malgrat que alguns valents i atlètics ja escalaven per sogues que els llançaven certs salvadors arriscats i herois anònims. Els potents focus de la televisió i els de salvament arribaven a il·luminar només parcialment aquelles terribles escenes de dolor i caos. Mentrestant, Núria informava de tots aquests esdeveniments al seu petit diari, el qual estava traient una edició especial pel fet, i es mantenia en contacte amb la ràdio, la qual havia també enviat al lloc del sinistre tres reporteres que ella coordinava telefònicament des de casa meva.

Imagini’s el lector quina nit més terrible va ser aquesta per a tot el món, ja que ni el més indiferent i allunyat d’aquestes circumstàncies no va poder deixar de sentir-se tocat i àdhuc de participar-hi en la mesura que fos; així, diverses associacions i encara persones particulars es van prestar a socórrer en allò que poguessin aquestes víctimes, moltes de les quals deambulaven desesperades pel port i el centre de Barcelona buscant familiars i amics, o un lloc on allotjar-se i poder descansar per uns moments.

Per rematar-ho, aquella nit era divendres i s’havia organitzat un sopar al vaixell; un grup nodrit d’homes i dones estaven una mica saturats d’alcohol i vestits amb robes de festa, molts d’ells ara xops per les mànegues dels bombers, la qual cosa els donava un aspecte inadequat i fins i tot grotesc, sobretot a les dones i els seus maquillatges i vestits de grans escots ornats de lluentons i joies, totalment innecessàries per a aquesta ocasió.

La ciutat es va mantenir en vigília durant tota la nit mentre àdhuc els més reluctants s’acostaven a observar. El nom d’Al Qaeda es murmurava molt més que el d’ETA, ja que es pensava que aquesta última no tenia la capacitat tècnica ni humana de produir quelcom com el que havia succeït.