DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

16

Ens trobem en una altra reunió de la confraria de dames a les quals ens hem referit anteriorment. La temperatura havia pujat i la llum potser es veia més intensa. La germana Superiora, després de donar per començada la cerimònia amb un cop de mallet, va dir:

– He rebut la informació que llegiré a continuació en veu alta; una de les nostres germanes me l’ha fet arribar. Ho faré de manera personal afegint que hem esbrinat que està obtinguda directament d’Internet: www.atsdr.cdc.gov/es/es_index.html

– « Què és l’urani? L’urani és un element radioactiu natural àmpliament distribuït. Es troba en quantitats molt petites en la naturalesa en forma de mineral, però pot ser transformat en un metall de color platejat. Les roques, el terra, l’aigua superficial i subterrània, l’aire, les plantes i els animals contenen quantitats variables d’urani ».

Es va detenir, va prendre un respir i va prosseguir:

– « L’urani natural és una barreja de tres tipus (isòtops) d’urani: urani dos-cents trenta-quatre (234U), urani dos-cents trenta-cinc (235U) i urani dos-cents trenta-vuit (238U). Tanmateix, cada un dels isòtops té propietats radioactives diferents. Per aquesta raó, per conèixer com de radioactiu és l’urani cal determinar els percentatges dels tres isòtops en una mostra. Els percentatges de pes i radioactivitat són diferents degut a què cada isòtop té una vida mitjana diferent. La vida mitjana és el temps en què la meitat de l’isòtop d’urani emet la seva radiació i es transforma en un element diferent. Com més breu és la vida mitjana, més radioactiu és l’element. És així com 1 gram de 234U serà aproximadament 20 mil vegades més radioactiu que 1 gram de 235U, mentre que 1 gram de 235U serà sis vegades més radioactiu que 1 gram de 238U. Els isòtops d’urani ja es trobaven a la terra quan la terra es va formar. Tant el 235U com el 234U tenen una vida mitjana tan llarga que part de l’urani que estava originalment a la terra encara es troba aquí, i continua emetent la seva radiació ».

La senyora Júlia va mirar al seu voltant, va xarrupar un breu glop d’aigua i va continuar:

– « L’urani enriquit pot constituir tant un perill químic com de radiació. El procés industrial conegut com a enriquiment és usat per augmentar la quantitat de 234U i 235U i disminuir la quantitat de 238U en l’urani natural. El producte d’aquest procés és l’urani enriquit, i el sobrant és l’urani empobrit. Els principals usos civils de l’urani són en plantes d’energia nuclear ».

I finalitzant, Júlia (que altres germanes anomenaven en veu baixa Madronita) va afegir:

– Sembla que aquest article no necessita comentaris atès el que es coneix de l’urani més fàcil de ser enriquit, el transportat per les aigües i que s’ha adherit a la roca de les profunditats de la muntanya, on s’hi pot accedir a través de túnels naturals que recorren tota l’ex-illa i dels quals ens ocuparem en una altra sessió. Encomano aquesta missió a la germana Miranda, anticipant que les boques principals d’accés es troben en el Morrot, on sempre hi ha viscut gent, i que aquestes es van convertir en refugis antiaeris en l’època de la guerra civil.

Va acabar el seu discurs la germana Superiora i prenent un llarg glop d’aigua va demanar a la germana Núria que tanqués la cerimònia amb les paraules habituals i a cop de mallet. Es va poder observar fugaçment la presència de Laia Prats, ja integrada entre les confrares, amb rostre molt seriós i concentrat, encara que ocultant-se una mica en la part posterior i lateral.

17

Aquella mateixa tarda es van reunir Asdrúbal i Laia en la Font del Gat, un restaurant en ple Montjuïc.

– M’agrada molt aquest lloc, va dir Laia.

Asdrúbal hi va respondre:

– No hi ha comparació amb el Botón Charro, veritat?

– És clar, encara que sense comparar és molt bonic.

– I airejat. En la font, l’olor d’humitat porta la imatge del que és ombrívol, de l’aigua i de la roca.

– No sabia que eres poeta també.

– Només quan estic amb tu.

Després de la inspecció general ambdós es van asseure i Laia va preguntar:

– Què demanaràs?

– Aquest « conill » em crida l’atenció, va replicar Asdrúbal, sempre m’ha agradat el conill, i encara més amb bolets.

– Jo demanaré un « ànec », va riure Laia, ja que la cuixa de l’ànec ha estat sempre la meva preferida.

– T’explicaré, va dir Asdrúbal en part com secretament i en part fingint distracció, que cercant coses estranyes, fins i tot impossibles, he investigat les similituds entre Montjuïc i l’Atlàntida; perquè Jacint Verdaguer es refereix a ambdós temes abonant que aquesta muntanya i el mític continent eren una illa, i he descobert algunes sorpreses en aquesta fantasia de Plató.

– De què tracten?

– S’ha dit sempre que la civilització de l’Atlàntida va morir per la corrupció dels seus habitants degut a un període cíclic de naixement, joventut, maduresa i vellesa, és a dir de malaltia i mort, i que l’illa va sucumbir, la qual cosa guarda certs punts de contacte amb tots els senyals terminals que estem identificant en la moguda de Montjuïc.

El mosso els va atendre interrompent durant un moment el diàleg mentre els servia els plats.

– Aquí estan aquestes exquisitats!, va fer esment Laia al mateix temps que se li giraven els ulls cap a la cuixa de l’ànec. Però segueix, segueix amb les teves investigacions.

I Asdrúbal va continuar:

– D’altra banda, he vist en el tema d’aquesta història exemplar i simbòlica que Hèrcules va a buscar una de les pomes del Jardí de les Hespèrides i la planta en el verger de Nova Hespèria o Espanya, i torna després a l’Atlàntida per rescatar la gegant Plèione amb la qual tindrà diversos fills, considerats els avantpassats mítics de la nostra civilització. El mateix Hèrcules és un dels fundadors mítics de Barcelona, a la qual culturitzarà amb els sabers que ha rescatat de l’enfonsada Atlàntida. I en diversos mites, l’heroi era ajudat i guiat pel déu Hermes.

Es va aturar el periodista i semblava que reflexionés sobre alguna cosa; però a continuació, encarant Laia, va seguir:

– Et demano disculpes per aquesta espècie d’erudició però acabo d’assabentar-me de totes aquestes coses que ignorava, i a més no puc deixar de veure una certa relació entre la missió d’Hèracles i la de totes aquestes dones de la confraria que estudien dades sobre cicles còsmics i herències espirituals, i que parlen de la Tradició Hermètica amb tanta naturalitat i convenciment, segons que he investigat als articles de la revista SÍMBOLOS que em va fer a mans Núria, va apuntar Costa mentre gargamellejava, encara que potser m’estigui deixant portar massa lluny per tots aquests esdeveniments, els quals sobrepassen cada cop més el que puc comprendre amb la raó, va afirmar el madrileny mentre lluitava amb el conill.

– Veig que comencen a aparèixer algunes fissures en la teva actitud vital més aviat incrèdula, va contestar Laia amb to irònic.

– Serà perquè amb tu se m’obren noves perspectives. A més, la nostra excèntrica companya Núria sempre va burxant. L’altre dia em va preguntar per l’origen del meu nom, m’hi vaig posar a buscar intrigat i he trobat certes informacions bastant increïbles.

– Que potser és el nom d’un dels parents de la Plèione atlàntide?, va inquirir fent broma la periodista.

– No, però es tracta d’un personatge que pertany a una altra branca de la genealogia fundadora d’aquesta ciutat, la que ve d’Amílcar Barca, el general cartaginès que amb els seus fills Aníbal i Asdrúbal va arribar en el seu veler a les costes del llevant de la península Ibèrica, ni més ni menys, va tornar a gargamellejar Costa, i somrient i donant-se importància va seguir: També és significatiu, et comunico, que Asdrúbal vol dir « el protegit de Baal », això és, del déu dels cels cartaginès. Fixa’t quins llaços secrets i ancestrals m’uneixen amb Barcelona!, va manifestar Costa emprant ja les mans per devorar el conill (sempre petit).

– Encara et veig com el teu homònim empunyant una arma per defensar aquest territori, com quan Asdrúbal i els seus van lluitar uns anys més tard contra els romans tot just arribats per derrotar-los. No serà que estàs descobrint coses sobre la teva veritable identitat?

– A què et refereixes?

– Sempre he pensat que a cadascú li arriben les revelacions quan és la seva hora, va afirmar Laia. T’explico una cosa més sobre Baal que potser no saps i que vaig llegir fa anys pel meu compte. Aquest déu és una deïtat de la fertilitat d’origen fenici i cananeu anàloga al déu Júpiter dels romans, qui per cert dóna nom a la muntanya als peus de la qual es va fundar aquesta ciutat, el Mons Jovis com saps, va explicar una Laia sorprenentment aplicada. Què et sembla l’erudició?

El madrileny hi va replicar:

– Certament, es respira per aquí un aire carregat d’aromes i llavors fecundadores, va somriure Costa.

– Jo no tinc el do de la poesia com tu, però sí recordo un trosset de L’Atlàntida de Verdaguer que vaig aprendre de memòria a la secundària, i que gairebé tots els catalans coneixem, va observar picaresca i còmplice Laia. Deia: « Reprèn la via Alcides; i, dant a Barcelona del mar lo ceptre, en braços l’asseu de Montjuïc, gegant que en vetlla sempre, mentre ella es mira en l’ona, amb cent tronantes boques n’esquiva l’enemic ».

– Em fa l’efecte d’estar vivint un imaginari que per moments es correspon amb la realitat, va apuntar el periodista.

– Sí, és com una altra visió de la ciutat i de la vida mateixa que no entenc com, ni per què, ens està essent comunicada, revelada si exageréssim o ens poséssim en el punt de vista de Núria i d’aquestes dones. Imagina’t, cent boques de foc defensaran Barcelona des de Montjuïc!

Laia va fer una pausa i un cop acabada aquesta va dir ràpidament:

– Ah, m’oblidava d’explicar-te que Núria em va manifestar que havia estat amb la profetessa del Montjuïc, amb la qual ara pot parlar cara a cara a demanda seva i ja sense traductora. La pitonissa li va referir qüestions sobre l’islamisme i Al Qaeda, la qual cosa no va deixar de sorprendre’m ja que Núria mateixa havia anomenat el tema en diverses ocasions, encara que la profetessa de Montjuïc, gairebé cega i vivint a molts metres de profunditat en la foscor de les entranyes de la terra, no tenia cap possibilitat de saber res sobre el terrorisme…

– Molt bé, molt bé, va concloure intrigat el seu interlocutor.

18

Comentaré ara algunes notícies que vaig llegir directament als diaris i sobre les quals vaig conversar amb Laia, Asdrúbal, la meva cada cop més estimada Núria i Joan Casals.

És sabut que el problema de l’habitatge pertorba igualment a les parelles joves i a tot el món en general, ja que suposa hipotecar-se per molts anys atès l’increïble preu de l’habitatge. Avui mateix, vuit de maig, a La Vanguardia es manegen xifres fabuloses, com si la pesseta o l’euro fossin no res. Copio literalment:

El pis més petit i car de Barcelona mesura 11 m² i costa 80.000 euros

Redacció/Barcelona

« Amb solament onze metres quadrats té tots els inconvenients per a ser un habitatge poc aconsellable. És molt petit i car. Amb total impunitat s’anuncia la seva venda a Internet al preu de 82.000 euros. La qual cosa significa que el metre quadrat té un cost de 7.454 euros. Aquest diminut pis es troba al barri del Raval i és un dels habitatges que s’anuncien al portal immobiliari fotocasa.es. (…) Tot i així, el rècord de mida reduïda el continua tenint un habitatge de tan sols 9 metres quadrats que es venia fa un any al carrer Sèneca. Per aquest micropis, la immobiliària que el tenia en venda reclamava 90.000 euros. El preu per metre quadrat arribava als deu mil euros, gairebé superava el que es demana a Passeig de Gràcia per un habitatge de luxe ».

Sembla llegint aquestes informacions que som damunt d’un poltre desbocat que no ens duu enlloc, com saben els que han transitat pels mateixos senders desgraciats de viure perpètuament endeutats i haver de continuar amb la feina tant sí com no ja que és necessari pagar, sense esmentar el que cal portar a casa, de vegades amb un esforç inconcebible, dolor, frustració i inconformitat.

Segueixo amb la nota:

« També a Madrid es poden trobar ofertes d’aquest tipus, com la d’un habitatge situat al barri de Lavapiés, de 15 metres quadrats i amb un preu de 57.000 euros. I és que els micropisos proliferen. Gairebé cap d’ells no disposa de cèdula d’habitabilitat, un requisit que és necessari per donar-se d’alta dels serveis d’aigua i gas. Són despatxos reconvertits en habitatge i la seva venda és il·legal, ja que el Departament d’Habitatge no els considera aptes per a ser habitats ».

Aquest és tan sols un petit exemple del que arriba a valer la propietat a les grans ciutats espanyoles, és a dir de l’especulació planificada que omple les butxaques d’una nova classe política. Sense comptar els pisos « pastera », en els quals els llits (no les habitacions) es lloguen en tres horaris de vuit hores cadascun. No hi ha dubte que són arrendats i explotats per immigrants amb papers, gairebé sempre de credo islàmic, que els lloguen a compatriotes indocumentats, magribins o africans negres. De vegades aquesta situació s’estén a zones senceres, com són precisament les perilloses barriades de Lavapiés i el Raval, àrees summament conflictives els veïns de les quals han vist créixer aquests problemes (eren pobres, però no miserables) davant la indiferència policial i gairebé a l’empara de les autoritats migratòries, les quals veuen en aquests estrangers els futurs sostenidors de l’assegurança social, és a dir com a una riquesa, i no es cansen d’afirmar-ho. Preferiria, si aquests arguments a favor de la immigració són vàlids, que fossin hispanoamericans els que es legalitzessin per un assumpte elemental de llengua, costums i fins i tot un laïcisme compartit que diferencia govern i religió. Per manifestar aquestes veritats de calaix i de bon sentit hom ha considerat menyspreables i reaccionaris aquells que les sostenen, alguns d’ells presos, exiliats o perseguits pel govern de Franco com va ser el cas de la meva família a Saragossa, o els que van dur a terme la transició democràtica.

Aquest tipus de delicte immobiliari té com a exemple típic entre nosaltres la ciutat de Marbella, a Màlaga, on s’ha construït en zones prohibides, i molts pensen que a Catalunya no ha estat tan evident per la forma trencada de la Costa Brava, tan plena de cales, golfets i caps, encara que avui en dia s’està fent palès a la pròpia costa de la ciutat i des del riu Besòs fins al Llobregat i el cinturó de turons que l’envolta, anomenat Collserola.

19

El nou de maig ens porta un material veritablement esborronador en més d’un sentit; vull citar dos articles, un d’aparegut a La Vanguardia i un altre al diari La Opinión Catalana, que no poden ser més concrets i clars sobre el tema.

Alguna cosa he dit sobre els pisos pastera, els llits calents (on no es requereixen papers d’identitat), i també he esmentat abans de passada les coves del Morrot habitades per desconeguts a qui es dóna el nom genèric de gitanos. És molt probable que aquesta denominació escaigui a molts d’ells, ja que durant un temps van viure en les faldes del Montjuïc, encara que van ser eradicats fa anys cap a Sants. Aquestes coves naturals s’alternen amb modernes cavernes excavades recentment, refugis de drogoaddictes, indrets tots aquests sense cap llei. És molt curiós que mai l’Ajuntament ni cap altra institució catalana no s’hagi adonat de la importància d’aquestes coves naturals, les quals no són esmentades oficialment i que fins i tot podrien haver estat utilitzades com a atraccions turístiques, tal com es fa amb altres en diferents països, àdhuc a Espanya mateix. Alguns investigadors han donat compte d’això i ho han documentat en articles periodístics il·lustrats amb abundants fotografies. Moltes d’aquestes estances són aules de fins a 9 i 7 metres d’alçada connectades a través de túnels amb altres de menors i unes terceres d’accés molt difícil que també estan documentades i fotografiades per diversos autors a l’Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc (plaça Bonet i Muixí, 3), segons que he pogut verificar amb els meus propis ulls, encara que caldrien nombrosos dies i fins i tot permisos per visitar el lloc, ja que no es parla enlloc de guies autoritzats per efectuar una investigació seriosa in situ. Què són aquests passatges subterranis utilitzats en part durant la guerra civil, i amb quins altres de naturals o artificials comuniquen o hom està planejant de fer-ho, amb les obres del metro i de l’AVE? Tot això, ho vam discutir per primera vegada el mateix dia nou a bord del meu automòbil amb Núria Gilbernat, Johny i l’amic Costa mentre realitzàvem una ronda per Montjuïc amb rumb al cementiri, farcit d’antigues inscripcions hebrees i innombrables nínxols cristians.

Més tard havíem de fer cap a casa de Montse, cosina de Laia, per tal de festejar el seu aniversari.

La Vanguardia, 9 de maig 2007
Catalunya, centre del gihadisme a Espanya
E. Martín de Pozuelo/Madrid

« Catalunya és el focus principal de desenvolupament del terrorisme gihadista d’Espanya i d’Europa, segons ha demostrat una investigació sobre islamistes radicals engarjolats a les presons espanyoles realitzada pel Departament sobre Terrorisme Global del Reial Institut Elcano, una fundació dedicada a estudis internacionals i estratègics. En aquest mateix sentit es va expressar ahir a Barcelona la Confederació Espanyola de Policia (CEP), associació que té més de 2.600 policies afiliats a Catalunya, en confirmar que, en els últims anys, el territori català s’ha convertit en el “centre de reclutament de terroristes islàmics més gran d’Europa”. Així mateix, un altre estudi elaborat per l’Institut Elcano amb informació pròpia i de l’Estat subratlla l’alt grau de risc d’atemptat islamista que pateix Espanya. Un perill davant del qual la seguretat de l’Estat té desplegades totes les seves mesures d’investigació i prevenció, tal com succeeix, per exemple, a Ceuta i Melilla, dues places amenaçades per Al Qaeda, segons va revelar Baltasar Garzón a La Vanguardia el passat 12 d’abril. “L’estudi dels terroristes ingressats a presó a Espanya, més de 300 des de finals dels anys noranta, mostra de forma indubtable que Catalunya és l’epicentre de l’activitat gihadista al nostre país“”, va afirmar a aquest diari Fernando Reinares, investigador principal i director del Programa sobre Terrorisme Global de la fundació Elcano i assessor per a assumptes de política antiterrorista del ministre de l’Interior entre el 2004 i el 2006 ».

L’Opinió Catalana, 9 de maig 2007
La policia alerta del perill islamista. Barcelona

« El CEP, un sindicat de la Policia Nacional, ha denunciat que a Catalunya se n’allisten a l’any de 40 a 50, la qual cosa la converteix en el país de major reclutament de terroristes islàmics. »

20

Tot just entrar i un cop fetes les presentacions, Montse es va dirigir a Asdrúbal:

– Hola, Laia ja m’ha parlat de tu i m’ha dit com sou, d’amics. Mira que bé, tots dos de la mateixa professió.

– Molt de gust, jo també he sentit Laia parlar de tu i del teu marit.

– Jordi, sí, és clar, allà està. Vine, que te’l presento.

La resta dels participants vam ser introduïts per Laia a altres membres de la reunió i ens vam diluir en el context.

Jordi, saludant Costa amb afecte, li va dir:

– Ja sé que ets aquí per això de Montjuïc; he tingut l’ocasió de conèixer un altre periodista que investiga sobre el tema, un reporter del Financial Globe, Joan Casals, encara que tot el món l’anomena John, el qual està molt interessat sobre l’afer. El resulta familiar el nom de Trepat?

– Nosaltres, millor dit tant Laia com jo, alguna cosa n’hem sentit, i coneixem John del Cercle de la Premsa. Un dia que estàvem dinant al Paral·lel va arribar, perquè la seva oficina és a l’edifici Colom davant del restaurant, i el vam convidar a seure amb nosaltres. Ens va explicar que Trepat té un projecte delirant però amb aparences de realitat segons sembla, ja que disposa d’un finançament gegantí per a una illa a 3 quilòmetres de distància de Barcelona que inclou una dessaladora ciclòpia, el tanc de la qual tindrà una forma ovoide i un altre que abastirà la seva ciutat satèl·lit d’aigua dolça, la qual serà emmagatzemada en un indescriptible ou al costat de l’anterior, ambdós coronats per una xemeneia immensa que donarà impuls a la dessaladora i que a tall de símbol és una imatge de la seva pròpia grandesa.

– Quina ridiculesa! I quina grolleria!, van exclamar Montse i Laia gairebé a l’uníson.

– Hauria d’estar prohibit perquè afecta l’estètica de la ciutat.

– Aquí, qui té diners fa el que vol, va respondre Jordi.

– Aquí i a tot arreu, però certament això té rivets grotescos i potser inesperats. Qui controlarà l’aigua que manlleva a Montjuïc? Tot això hauria d’estar completament regulat, va afegir Asdrúbal.

Jordi hi va contestar:

– Tractarem de fer-ho, encara que com veus hi ha molts diners i interessos per dur-ho a terme.

– Caldria investigar, va intervenir Asdrúbal Costa.

– Sí, en tots sentits, i especialment per part de la premsa tal com ho esteu fent vosaltres, els del quart poder, va replicar Jordi.

Es va produir un breu silenci, i Laia va dir a Asdrúbal en un apart:

– Per cert, et vaig deixar a la redacció un nou dossier que em va passar Núria amb retalls de premsa dels darrers dies que ha anat seleccionant, que crec que hauríem d’estudiar amb interès i que ja ha començat a inspeccionar Salvador Roca. T’ho dic perquè això ja li ho havia anunciat amb un dia d’anterioritat l’anciana cega de Montjuïc que anomenen al Poble Sec la pitonissa, i per la qual m’ha dit t’has interessat.

– Estiguem preparats per trobar-nos amb les coses més sorprenents, va respondre Costa. Però què en penses tu, de Núria?

– És cert que és una dona rara, va apuntar Laia, però cada vegada em mereix més respecte com a periodista per com escriu de bé i l’agudesa de les seves percepcions, i com a dona per la valentia de les seves actituds. Em sento molt a prop d’ella.

– I qui és aquesta Núria?, va preguntar Montse acostant-se a la parella.

– Ja te la presentaré; també la vaig convidar i deu d’estar a punt d’arribar, va informar Laia.

– Bé, canviant de tema, va dir la propietària de la casa, us vull fer escoltar un cantautor que va estar de moda fa uns anys i que desgraciadament va morir molt jove. Un rumbero-flamenc argentí, el Gato Pérez, amb el qual la nostra generació va ballar a les festes majors de Gràcia i Sarrià. Primer us posaré una tipus salsa amb la qual us podeu moure una mica.

I mentre començava a sonar la rumba van sortir espontàniament diverses parelles a ballar amb incerta fortuna.

– Quina salsa!, va comentar Asdrúbal, mentre convidava a ballar Laia Prats tot seguint el compàs. I en la segona estrofa de la cançó, on diu « ara vinc jo », es va marcar un bon pas tropical al qual va respondre Laia plena de gràcia.

Quan estava acabant la cançó es va apropar Montse, sigil·losa, i els va dir:

– N’hi ha una altra que posaré en el vostre honor, perquè tracta el tema de Montjuïc que tant us interessa. Es deia que Gato Pérez participava en festes que hi havia allà, ja que en aquestes coves vivien gitanos, com en tota l’àrea, que després van ser desplaçats per la instal·lació de la Zona Franca.

Ja començava a sonar la cançó « La corba del Morrot » en català i Asdrúbal, fent molta atenció al que s’hi deia, va replicar:

– Crec que necessitaré un traductor per entendre-la.

– Sí, segur que Laia està disposadíssima.

– Ja ho intento, va dir Laia mentre començava a traduir ràpidament les estrofes de la cançó. « Una perspectiva nova s’obrirà en un instant. / Animals, plantes i humans no trobaran la seva pau, / rodejats pels soberbis que al mont han volgut canviar ».

I Asdrúbal va preguntar:

– I la tornada, què diu?

– « Allà bufa un vent serè, poderós i musical, / i és més curta la distància des del cel i des del mar. / I amb la veu més afinada, harmoniosa i singular, / cantarem la rumba blanca que tant de temps hem anat cercant ».

– Quines coincidències sorprenents!, va apuntar el madrileny.

Montse hi va respondre:

– I aquí en tinc una en castellà perquè la ballem.

Asdrúbal i Laia es tornen a agafar per a la dansa, i el que va començar en forma socialment correcta i distant acaba en un calorós chic to chic.

Jo, mentrestant, també vaig treure a ballar Núria, la qual havia arribat feia una estona juntament amb Johny, i aquest, sempre correcte, va fer el mateix amb la mestressa de la casa. I em vaig assabentar pels llavis de l’exòtica i estimada Núria que la profetessa havia parlat novament amb ella aquell dia i li havia estat explicant coses sobre societats criminals ocultes a Barcelona; fins i tot va dir que havia vist un assassinat d’una dona en un bar al qual va donar molta importància.