DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

II Part

35

Ha transcorregut un mes des dels fets que s’han narrat anteriorment, i torno a agafar la ploma per continuar relatant el que és el motiu veritable d’aquest llibre, és a dir, la salvació del Montjuïc per les dones de Barcelona per a protegir-lo de les diverses forces criminals, les quals, donant-se un breu respir per la catàstrofe del port, retornen a les seves posicions per apropiar-se no solament de Montjuïc sinó també del Tibidabo i de tots els turons medul·lars de Barcelona, començant per la cadena muntanyenca de Collserola que, com se sap, envolta tota la ciutat. Com veuran els nostres lectors, el moviment del mal s’ha estès per tot arreu conformant els dits d’una mà gegantina que vol apoderar-se de la Ciutat Comtal, estrènyer-la, esprémer-la i finalment destruir-la.

Aquell dia, de camí cap a casa meva, vam pujar al Montjuïc malgrat que les autoritats ja tancaven les vies d’accés, i des de Miramar vam tenir una visió atroç del fet. Tota descripció havia estat superada per la realitat, i no només les flames sinó la calor sufocant transformaven aquell lloc fent-lo espantós. Com ja he dit, vam fugir cap al meu petit apartament situat en les proximitats de la Diagonal, en un pis alt, i vam poder observar igualment les llengües de foc perfectament visibles en la distància; des d’allà vam escriure les nostres impressions i les vam transmetre tant de manera escrita com utilitzant la via radial. Ja he manifestat el suficient d’aquest esdeveniment magne i tràgic perquè no calgui que afegeixi res més sobre la seva envergadura, la qual, d’altra banda, va ser la mateixa que la informació distribuïda per tots els mitjans periodístics del món. A tal punt que els meus lectors recordaran aquests esdeveniments sense necessitat que retorni sobre ells, i em dedicaré a publicar una darrera nota que conservo als meus arxius i que ens ajudarà a reprendre el fil de les agressions ininterrompudes que va sofrir el Montjuïc durant aquells temps, encara que sembli aparentment innocent i no tenir cap gran transcendència. Amb aquesta transcripció, que apareixia com camuflada en el conjunt dels diaris dedicats a l’incendi, acabo el meu repertori de cites periodístiques; és una de molt breu sobre l’aeroport, publicada a El Periódico el 19 de maig de 2007, que em va omplir de joia i que va venir a destruir alguns dels plans de l’estafador Trepat, i per això crec que ha de ser destacada. En faré una síntesi:

Compartir l’aeroport
Editorials

Aquesta gran inversió de l’Estat, que doblarà la capacitat de l’aeroport barceloní, encara que es va concebre en principi com complementària de la que ja es va fer a Madrid –la T-4–, ha de tenir una gestió concorde amb el procés de descentralització política de l’Estat de les autonomies.

S’implementarà una agressiva política comercial que faciliti la conversió del Prat en un hub, o centre de connexions que omplin avions que volin a Amèrica o a Àsia.

36

Tota aquesta època que sembla mancada d’esdeveniments va ser emprada per Núria i aquest servidor per consolidar una relació que es va tornar cada vegada més amorosa. Passàvem llargues vigílies junts i vaig anar descobrint en ella un ésser excepcional. El dia a dia va anar prenent per a mi noves característiques que tenien a veure amb problemes més profunds sobre la meva vocació professional. La presència d’allò quotidià que significava la meva relació amb el periodisme va anar transformant, sense adonar-me’n, la meva concepció sobre la Història i la va emparentar definitivament amb un concepte que em va resultar clar: la Història no era res més que un present etern, un ara reiterat, de fet inexistent, perquè s’ubicava entre allò que ja havia estat i el que seria, completament desconegut. I dins meu dilucidava que aquesta eternitat del present era la pròpia eternitat de què parlaven els filòsofs i metafísics, un tipus de pensament que no m’havia interessat fins aquell moment de la meva vida.

Tampoc no vam perdre el contacte amb la nostra « colla » d’escriptors, a la qual es van sumar altres integrants provinents de la premsa estrangera introduïts per Johny Casals i que havien arribat a la nostra ciutat arran dels incendis, els quals eren considerats actes terroristes islàmics malgrat que cap organització no n’havia reclamat l’autoria.

Ens estàvem acostant al solstici d’estiu, és a dir a la diada de Sant Joan, la qual sempre ha estat tan festejada a Catalunya, amb grans fogueres, i em feia l’efecte que la gent dubtava afligida davant la idea d’encendre els focs habituals, ja que suposava –sense confirmar-ho– que encara durava el trauma del sinistre de les combustions que havia patit Barcelona.

Tanmateix, aquesta idea meva no era compartida per Núria, qui em deia que, per contra, la ferida produïda pel sinistre es recuperaria en l’ànim de la població amb celebracions tradicionals que afirmarien la seva personalitat col·lectiva i la seva manera de ser. A mesura que ens apropàvem a aquestes festes vaig comprovar que l’opinió de Núria era la correcta i que allò que el poble necessitava era el retorn a la normalitat, és a dir a la seva identitat. D’altra banda la temperatura animava a festivar, i malgrat la calor habitual per aquestes èpoques corrien unes brises molt agradables fins al punt que des del meu apartament em semblava percebre l’olor salina del mar per les tardes.

Amb els amics ens reuníem els divendres al Cercle de la Premsa, i aquests conclaves van arribar a ser habituals per a la majoria de nosaltres; hi tractàvem els temes més diversos, en les nostres converses o en les conferències que s’efectuaven durant la setmana. Allà vaig tenir l’oportunitat d’intimar amb Fernando Ariza, amb el qual vaig descobrir molts punts de contacte, entre ells la nostra afició mútua per l’arqueologia, especialment la d’Espanya i fins i tot la d’Iberoamèrica. L’ecologista era un home versat en molts assumptes i amb interessos nombrosos i variats. Parlava molt fluix i havia de fer un esforç per sentir-lo, encara que sempre acotava punts que obrien parèntesis i nous plantejaments en les nostres converses, moltes de les quals es referien igualment a la Història.

37

Nuria i Laia s’havien citat telefònicament per dinar juntes a la vora de la redacció del diari d’aquesta darrera. Es van trobar en un restaurant de menjar de disseny en ple Passeig de Gràcia, el qual era l’última moda encara que cap d’elles no el coneixia d’abans. En entrar –venien de l’oficina– es van trobar amb un àmbit fora del comú que al principi els va semblar agradable per la seva amplitud –els sostres eren alts i ben il·luminats per unes claraboies–, però van començar a sentir quelcom rar, fred i curiós en aquell espai exclusivament en blanc i negre. Un noi amb un abillament raríssim, una espècie de sotana cordada a un costat del coll i oberta per la part de baix damunt d’una samarreta i pantalons així mateix negres, els va sortir al pas i molt amablement les va conduir cap a una tauleta, a un lloc no tan ben il·luminat on dominava el gris i el negre. Efectivament, les parets eren de formigó gris regalimat i cobertes parcialment per uns envans de fusta ordinària, com de caixa, pintades de negre a la brotxa grossa.

Per raons de preu havien demanat el menú econòmic i no pas el de degustació que se servia en el centre de la sala, on les claraboies il·luminaven unes estovalles blanques impol·lutes mentre elles eren víctimes d’una llum elèctrica groguenca emanada d’unes fosques fonts que pel que sembla imitaven escultures mòbils tipus Calder igualment pintades de negre amb filaments lluminosos febles. Les taules eren petites i tenien unes estovalles individuals de paper reciclat, de color panxa de burro, com els tovallons, els quals certament raspaven una mica els llavis. El menú que els van presentar era també pintat de negre i amb una tipografia bastant estranya, tendint cap a l’inintel·ligible. Hi havia uns 15 o 20 plats que s’oferien entre potatges i combinacions molt rares, gairebé totes de factura agredolça.

Núria i Laia, les quals anaven un xic distretes en les seves coses, es van mirar per primera vegada després d’observar l’entorn, i quan els seus ulls es van trobar van reflectir una petita rialla, gairebé sorna, alhora que una honesta franquesa. No es van haver de dir res sinó que simplement van sentir el jove servent, qui els explicava:

– D’aperitiu els recomano l’escuma de carbassó amb aire de pastanaga, per continuar amb una amanida d’ànec i taronja, i com a plat principal, un arròs amb brou de mariscs o bé uns rigatoni amb tomàquet sec, tàperes i baies de camp.

Laia i Núria van tornar a mirar-se, i arronsant les espatlles van optar l’una per l’arròs i l’altra pels rigatoni, mentre iniciaven una conversa amable que finalment va abordar el tema sentimental:

– Què em dius, va començar Laia, que haguem començat relacions amoroses gairebé alhora?

– I en circumstàncies tan especials, va apuntar Núria.

– Sí, hi ha alguna cosa com estranya en això, oi?

– Jo ho veig de la mateixa manera.

– Et confesso que el que sento per Asdrúbal és veritablement real i que des del començament li vaig agafar una gran simpatia, sempre perfectament vestit i perfumat com si fos un dandi, una miqueta a l’antiga. És aquest el mateix personatge que circulava entre la pólvora i els soldats, esquivant la metralla i el foc dels canons mentre només veia dolor i mort al seu voltant, quan era corresponsal a Kosovo i després a l’Iraq?

– Sí, extraordinari, va riure Núria, i per ser-te franca, amb altres característiques, a mi també em passa el mateix amb aquell historiador ja madur i tímid, dedicat ara a coses tan fora del seu àmbit universitari tancat. La veritat és que ens ho passem molt bé encara que gairebé no sortim de casa seva, on treballem i fem l’amor tot sovint. També li agrada cuinar i de vegades experimentar als fogons.

En aquell moment es va interrompre el diàleg perquè van arribar els primers ben anomenats « platillos » a la taula. En un d’ells hi havia escrit amb lletres irregulars i sobre fons blanc « Gaudí », com si fos la seva signatura, i el de Núria era indescriptible, ja que estava tot guarnit de sangoneres, iguanes i gripaus sobre el fons d’una teranyina. Estava numerat i firmat en un costat per un desconegut. Immediatament es va acostar una dona jove, rossa i d’ulls blaus, qui els va oferir dues cassoletes d’aperitiu com a atenció de la casa, mentre deia:

– Són ous a l’or.

Les nostres amigues van observar que veritablement els havien servit uns rovells d’ou crus sobre un llit de bastonets amb pols d’or a sobre. Van tornar a mirar-se somrients i mentre regiraven la barreja amb una mica d’aprensió, la van provar i van descobrir que aquells bastonets del fons no eren sinó el contingut d’un paquet de galetetes salades comercials, d’aquelles que els nens degusten amb fruïció. Superada la sorpresa, no els va quedar més remei que menjar-s’ho en part per curiositat i en part per no defraudar la bellíssima cambrera, també vestida de sotana. Ara sí que es va sentir la veu de Laia comentant:

– Quina porqueria, això que hem menjat!, i Núria hi va respondre amb una ganyota que no necessitava comentaris.

Van continuar conversant sobre els seus amors, que es veia que eren ferms i tal vegada duradors, mentre arribava l’amanida d’ànec amb taronja, la qual consistia en un munt de fulles verdes, alguns grills de taronja i com una raspadura desfibrada de la carcassa de l’animal; tanmateix estava rica i fresca, encara que inconsistent.

– La cosa dolenta és que Asdrúbal –què et sembla el nom?– ha de viatjar a Madrid pel novembre i com t’imaginaràs no em fa gens de gràcia. A més té família allà, i un fill i una filla de cinc i sis anys d’un matrimoni anterior.

– No sabia res d’això, va respondre Núria molt seriosa. Per sort tant Salvador com jo som solters, va acotar amb una mirada una mica perduda i com reflexionant-hi.

– Què hi farem, va dir Laia resignada i alhora graciosa mentre s’acostava novament la mossa amb els aliments restants. Aquests venien en uns enormes plats de ceràmica, amb un petit forat en el centre del tipus d’una cassola d’aquelles en les quals era habitual servir cacauets o olives amb els aperitius. Allà portaven l’arròs d’una i els rigatoni de l’altra. Els rigatoni eren en rigor nou i no estaven pas tan malament, com uns macarrons d’una casa de menjars casolans mitjana. En canvi l’arròs era pastós, tipus ranxo militar fet per a tot el restaurant que escalfaven en petitíssimes porcions al moment de servir-lo; per això ho oferien com a caldós.

– Quin frau!, va dir Laia, a qui havia tocat demanar l’arròs. En va donar a tastar a Núria, i aquesta va comentar:

– Des del col·legi que no he provat res de semblant.

Ja no van voler accedir a les postres i van demanar el compte sense més ni més.

– Potser tindrem més sort la propera vegada, va apuntar Laia, qui havia escollit el lloc per la seva proximitat<A[proximitats|rodalies]> amb la redacció d’El Periódico.

– Sí, molt millor el pop del Botón Charro.

I mentre s’aixecaven van sentir dos joves de la taula veïna que mussitaven en observar el menjar que havien demanat, un d’ells amb el dit a la galta i mirant el seu plat:

– Sembla un Luchino i Visconti.

– No, si us plau, és un Dolce & Gabbana.

38

Aquella nit havien quedat a sopar al Cercle de la Premsa i quan van arribar Núria i aquest petit historiador ja estaven reunits la majoria dels integrants del nostre grup festivant l’aniversari de Joan Casals. Érem pocs i el complimentat ens va explicar que alguns dels amics s’havien excusat per malaltia. En sortir el tema a la llum va resultar que cadascun de nosaltres, en grau major o menor, havíem sofert des de feia uns mesos tota mena de malestars localitzats en diferents parts del cos, encara que predominaven les infeccions intestinals, és a dir les diarrees a cops seguides de vòmits. Cosa curiosa, no havíem tingut febre i havien desaparegut poc temps després d’atacar-nos de diferents maneres.

– La millor medecina, va comentar Núria, és la son.

Alguns hi van assentir i altres van apuntar que precisament aquests virus –doncs així és com els anomenaven els metges– els havien impedit dormir. Però el que es va poder observar en termes generals era que gairebé tots els que érem allà i alguns amics o coneguts absents havien transitat per les mateixes experiències. Això va ser aprofitat immediatament pel nostre amic Fernando, l’ecologista, per desenvolupar un seguit d’arguments relatius a les pestilències per les quals travessaven els habitants del món sencer i que no tenien una explicació clara, encara que tots els estudis tendien a emparentar-les amb el canvi climàtic, les alteracions de temperatures i els règims de pluges. Laia, la qual ja havia arribat junt amb Asdrúbal –corbata de seda i camisa de popelín–, va apuntar:

– El que em sembla terrible és això del mosquit tigre, que no ha deixat de molestar-me des de fa estona.

– En efecte, va intervenir Ariza, és curiós que moltes d’aquestes plagues siguin les que es pateixen als tròpics, dels quals sempre s’ha fugit com de terres malsanes, malgrat que hi ha estudis molt seriosos al voltant d’aquests temes sobre els que no podem deixar de frivolitzar per certa aprensió mentre, tanmateix, els patim.

– La meva cosina Montse, va dir Laia, ha tingut quelcom raríssim que el dentista ha catalogat com un herpes, el qual se li ha fet dins de la boca i no té cura ni amb antibiòtics ni amb cap altra cosa, ja que es tracta d’un virus que només la paciència i la inacció semblen combatre.

– Aquests herpes són tremends, es contagien a través d’una forquilla o una cullera i solen ser cíclics i reincidents, va manifestar Asdrúbal. Un amic meu de Madrid ja fa mesos que en combat un que li va començar a la mà i se li ha estès per tota l’anatomia. No pot treballar, i gairebé ni tan sols podria viure si no fos per la constant atenció d’una enamorada que s’ha dedicat quasi exclusivament a ell.

– Això, sense considerar la SIDA i altres problemes i contagis fatals, va afirmar l’ecologista.

– Sens dubte, va intervenir Joan, però em fa l’efecte que avui en dia no són o som uns pocs els afectats per aquests virus o plagues de tot tipus, sinó que la situació s’ha generalitzat. Per exemple el riu Llobregat, el qual proveeix gran part de l’aigua de Barcelona, en especial als barris de Pedralbes, les Corts, Poble Sec i fins al bell centre de la ciutat, arriba tremendament pol·luït i infectat als consumidors; per aquest motiu cal tractar l’aigua amb desinfectants, específicament amb clor, el qual produeix uns subproductes anomenats THM que entren a l’organisme en beure-la o, el que és pitjor, a través de la pell a la dutxa. A més, bullir-la no serveix per a res i per això no solament l’hem de prendre d’ampolla o garrafes, sinó que fins i tot haurem de banyar-nos amb aigua mineral, i la higiene esdevindrà un veritable privilegi.

– Es miri cap a on es miri, va apuntar un tercer convidat del qual mai recordo el nom, la situació és espantosa en aquest sentit, per altres, i per on s’observi.

– Em sembla que ens estem posant una mica negatius, va expressar Asdrúbal, qui tendia a ser optimista, a veure l’ampolla sempre més plena que buida, la qual cosa es traslluïa en els seus posats amplis i elegants i el seu procedir generós i desinteressat. Costa bevia d’una font que mai no podria assecar-se per la pròpia naturalesa de les coses. Desgraciadament no tots compartíem aquella alegre eufòria, però sí l’admiràvem i la necessitàvem, com el propi Asdrúbal, sobrevivent de diverses guerres absurdes i d’una canonada que li havia destruït la cama esquerra encara que la seva coixesa no es notava, en part per la seva voluntat de no aparentar-la i per altra banda gràcies a una pròtesi de plàstic que suplantava un tros de la seva extremitat.

Jo, per la meva banda, vaig aprofitar per acostar-me discretament a Ariza i convidar-lo a dinar amb la seva dona escriptora al meu apartament l’endemà al migdia. Havia esbrinat que li agradava el filet i pensava fer-n’hi amb uns bolets, tot plegat acompanyat de puré. Núria ja sabia la idea i estava molt complaguda de conèixer la seva esposa, puix que s’havia llegit un article d’ella a la Fraternitat.

Com es veurà, aquí només parlem de menjars i de reunions per consumir-los; així és la sociabilitat.

39

No he explicat un detall que vull deixar assentat. Un dia jo anava pel Montjuïc i vaig veure de lluny la profetessa, sempre proveïda de les seves tremendes ulleres negres. Sense pensar-ho dues vegades vaig estacionar el meu cotxe i vaig començar a seguir-la en la seva caminada. La senyora marxava a poc a poc i portava una bossa de plàstic que semblava un mica pesant. La vaig seguir així uns cinc o deu minuts mentre m’ocultava ara darrere d’un automòbil, ara darrere d’un arbre per no ser advertit per l’anciana, la qual va arribar a una petita plaça del parc en un moment i es va asseure, solitària, en un banc. Va deixar la bossa de plàstic a un cantó, en va treure el termos i va beure un llarg glop del líquid que contenia. Després va ajuntar les seves mans sumint-se en un estat com de contemplació o més aviat de gran concentració, balancejant el tors i el cap. De sobte van començar a sortir uns sons guturals de la seva boca que semblaven ferotges encara que a poc a poc es van anar transformant en una espècie de cant ríspid i harmoniós alhora, d’una enorme bellesa. Allà, ocult per unes plantes, no vaig poder sentir sinó una indescriptible sensació de vergonya i ràpidament em vaig retirar cap a on havia deixat estacionat l’automòbil.

40

Als nostres convidats, els va agradar molt el plat que vaig preparar, al qual havia afegit com a postres una crema sabaiona amb una mica de porto. Vam parlar de trivialitats, però en el nostre cas aquestes sempre tenien un sentit relacionat amb les nostres preocupacions, les quals incloïen fonamentalment, en aquells moments, assumptes relacionats amb el Montjuïc, ja que per la sort de les coses ens havia tocat parar esment en aquell turó i el seu entorn, o sigui en la història de Barcelona, ciutat on vivíem, i la seva actualitat, és a dir la història del dia a dia com a projecció del seu passat mitològic i les diferents civilitzacions que l’havien anat donant forma, la qual cosa provocava també una mena de mosaic cultural, ètnic i de tot tipus sobre els qui habitàvem aquí, àdhuc els immigrants interns i externs –particularment els islàmics, els quals juntament amb els llatinoamericans i de diversos pobles de l’est d’Europa circulaven pels carrers i es dedicaven als treballs durs que abandonaven cada cop més els espanyols–. Només calia anar al barri del Raval per veure’s submergit en una situació diferent que era especialment palesa per als qui havíem conegut aquells carrers, places i terrats, els quals eren un exemple viu de la catalanitat.

Jo m’escapava moltes vegades a un cafè al Barri Xinès on hi havia anat per anys i que fins i tot mantenia una tertúlia, potser l’última a tot Barcelona, ara inundada de bars de consum ràpid i d’altres locals que havien suplantat els típics cafès de la Ciutat Comtal. M’imagino que aquest tipus de converses eren bastant freqüents en reunions i entre famílies, i si això era la invasió de la modernitat, molts de nosaltres preferíem els temps passats on parlàvem en veu baixa de les barbaritats del règim del cabdill. Havia viscut la seva dictadura i també la seva agonia, la qual va mantenir en suspens tot un poble, i després el floriment de la llibertat, l’alegria compartida i fins i tot el destapi, que va ser tan virulent en el nostre medi i que no podia deixar de recordar amb fervor i enyorança.

Després de les postres, i com Fernando i jo ens havíem embrancat en una conversa sobre autors i llibres, vam passar a un saló contigu on tenia la meva biblioteca, molt especialitzada en diversos aspectes de la història espanyola i la universal, la qual era en rigor la que més m’havia interessat sempre. I allà, de forma un tant sorprenent per a mi, ja que encara no teníem intimitat, Fernando em va explicar:

– He tingut un somni estrany aquesta nit. Que érem fills de Júpiter, és a dir del Montjuïc, del Mons Jovis, cosa que llegia en un llibre que el propi déu em lliurava per a la meva lectura.

En veritat aquesta mena de confessió em va deixar atordit: Qui érem nosaltres? En quina nebulosa estàvem instal·lats aquests fills de Júpiter? Què havia volgut dir-me?

Núria, mentrestant, prenia un cafè amb Amanda al saló i aquesta li explicava que havia nascut a Barcelona però la seva família era de Còrdova, mentre Fernando havia arribat aquí als dotze anys procedent de Sevilla. Eren, doncs, immigrants andalusos completament catalanitzats encara que guardant molt les característiques del sud, incloses en el seu llenguatge i en una gràcia que tenia cadències meridionals, sobretot en la pròpia Amanda, tot i que parlaven català com els seus fills, sense cap dificultat.

Jo, certament meditabund i tocat per tanta poesia com la que fluïa en la nostra conversa, tanmateix no podia sinó prendre-m’ho també pel més baix i consumar més tard amb Núria el nostre coit recordant la meva Saragossa natal, cosa que sempre em succeïa en aquestes circumstàncies ja que allà havia tingut la meva primera experiència sexual amb una bellesa aragonesa del meu propi poble.

Curiosa manera d’integrar-se al que després van ser els interessos profunds que van motivar tants canvis en la meva personalitat i arran dels quals actuava impulsivament abans de comprendre’ls. En canvi, la relació que mantenia amb Fernando i els seus escrits mai va passar a través de la meva passió envers Núria. Pel contrari, l’interès de Fernando per la Història no només era autèntic sinó que l’havia estudiat i meditat en profunditat. En realitat el seu treball com a ecologista va sorgir en la seva vida de manera casual i en un moment on gairebé no hi havia interessos de cap tipus en aquest sentit, la qual cosa es va manifestar en ell fins i tot de manera política i el va portar a afiliar-se a Greenpeace a finals dels anys 80, deixant de banda els seus estudis històrics.

En un altre moment tornaré sobre les converses que vam mantenir en diverses ocasions i tractaré d’explicar el seu punt de vista filosòfic sobre la Història; vaig entendre també per què les seves publicacions apareixien en un mitjà esotèric com era la revista virtual en la qual publicava els seus escrits, mentre que la seva activitat i un altre tipus d’estudis i conferències només es referien a l’ecologia de manera oficial.

41

Per primera vegada assistirem a una trobada d’algunes germanes fora del seu saló d’actes, d’aquell soterrani que ja coneixem. Eren en un petit apartament al barri de Gràcia on vivia la germana Superiora, carrer Rambla del Prat, finca de La Fontana, i es trobaven allà tant Núria com altres dues dones de la confraternitat d’una mica més de 20 anys d’edat. Això es devia a què la Superiora estava afectada d’un dels nombrosos virus que pul·lulaven per la ciutat.

– Mira, Júlia, va dir Núria, els « senyors » de l’Ajuntament cada vegada proposen coses més estrafolàries. Ara no se’ls ha ocorregut res millor que fer un cens de totes les orenetes que vénen a niar a Barcelona.

– El que faltava, va respondre la Superiora. Fins i tot en els assumptes més secrets pretenen immiscir-se i exercir el seu control i domini.

– Què vols dir?, va insistir Núria.

– Poc hem parlat de Madrona però l’ocasió és oportuna per reviure el seu mite. Les orenetes van ser les emissàries que es van avançar per anunciar el retorn de Madrona a Barcelona, després que uns mercaders compressin el seu cos a Tessalònica per revendre’l a Marsella. Però una tremenda tempesta va fer que la barca derivés fins a la costa de la Ciutat Comtal, lloc on finalment s’hi va quedar perquè cada vegada que els mariners intentaven embarcar-la de nou per seguir el viatge cap a França es desencadenava una grandiosa tempesta; un mite que es repeteix a tot Llatinoamèrica amb estàtues de santes o verges locals.

– Aquí a Montjuïc hi ha un passeig i una ermita amb el seu nom, va explicar una de les joves.

– Sí, va prosseguir Júlia, i durant segles es van organitzar pel dia de la seva festivitat unes processons de dones acompanyades de les seves joves filles abillades com donzelles hel·lèniques, amb diademes de flors i un navili a la mà; i a les més petites, les vestien com pelegrines, amb unes gorres negres i una petxina incrustada a l’ala, i una capa decorada amb més petxines<A[closques|petxines]> i altres estris de pelegrí.

– Tot això guarda una sorprenent relació amb el culte a la deessa Deméter i antics ritus iniciàtics d’Eleusis!, va exclamar Núria amb sorpresa.

– I només ella coneix l’entrada als passadissos subterranis que condueixen al cor de l’illa, a la caverna, va afegir la senyora Júlia, ja que la llegenda també explica que sabent el diable quant es venerava la donzella a la ciutat, va decidir acabar amb tots els seus habitants. Amb aquest propòsit va començar a excavar galeries al subsòl de Montjuïc, pensant que en esfondrar-se la muntanya, les pedres sepultarien tot Barcelona amb la seva caiguda.

De sobte, es va tombar un llibre d’una prestatgeria; totes es van sobresaltar i van riure.

– Quin ensurt, creia que ja queia alguna pedra! I com acaba aquesta història que comença amb les orenetes?, va preguntar l’altra jove.

– Que Madrona va aconseguir foragitar-lo, a ell i tota la seva legió, i fins al dia d’avui ningú no ha pogut ubicar del cert l’anomenat popularment « cau del diable ». Madrona en guarda el secret. Podríem investigar més sobre aquest assumpte misteriós de les coves del Montjuïc, ocultació que tot l’oficialisme guarda amb tant de zel.

– Sí, va intervenir Núria, què us assembla si preparo un article amb tota aquesta bogeria del recompte de les orenetes i colo unes pinzellades sobre allò de Madrona i Deméter? Justament ahir vaig conèixer personalment Amanda Ariza, la qual és una autora que tracta aquests temes en revistes alternatives.

– Bona idea, va concloure Júlia, aquí cal continuar escrivint entre línies sobre aquestes idees per a qui encara vulgui i pugui llegir-les.

42

Cada una de les reunions de la Fraternitat Espiritualista de Catalunya era diferent malgrat l’homogeneïtat que es pot suposar que posseïen. Probablement es tractava de la llum –doncs eren a diferents horaris, fins i tot els caps de setmana pel matí–, i amb seguretat, de l’alternança entre les estacions i el canvi horari que això representava. El local s’hi prestava perquè en ser una aula buida a la qual només hi havia una estrada i pupitres al voltant, conformava com una mena de decoració teatral on l’única constant era la de la senyora Júlia, ja millorada de salut, vestida amb el seu guardapols negre, bellíssima i sempre polida, encara que amb diferents pentinats, models d’ulleres i collarets. També la coreografia dels seus moviments era diferent: ara pausats, alguna vegada ferms, altres ganduls i en més d’una ocasió tan extrems que podrien semblar destemprats, o furiosos. En un escenari així les demés confrares formaven part com d’un cor, enfundades igualment en els seus guardapols, encara que de vegades tinguessin una participació activa i se’ls veiés el cabell i el rostre, ja que s’observava que la caputxa no era reglamentària, i que Núria la feia servir gairebé sempre. Laia –com ja havia dit– acudia des de feia un temps a aquestes reunions misterioses, generalment nocturnes; la periodista, bé per coqueteria o per simple naturalesa, hi destacava amb el seu cabell una mica embullat, o trenat, o amb rínxols que se li escapaven per tots cantons. Avui se la veia particularment activa i fresca anotant en una computadora portàtil tot el que es deia, que era molt i variat.

Per a aquestes dones, les amenaces latents o efectives que es produïen sobre la seva muntanya sagrada no havien deixat d’ocórrer en cap moment. I la cicatriu que la muntanya tenia a la seva falda sud-est no era sinó un recordatori permanent d’altres nombrosos perills que planaven sobre ella, i per tant en contra d’elles, les quals havien assumit la immensa responsabilitat de protegir-la de tota màcula. De fet, es mostraven els projectes més absurds en aquesta sessió, on les dones rebien informació contínua dels llocs més diversos. En aquesta crònica hem recollit alguns retalls de diaris que van donar compte en el seu moment d’agressions així, les quals no havien deixat de proliferar, però la nostra « secta », mentre això succeïa, no va afluixar en les tasques d’intel·ligència que es prodigaven de diferents formes; i de la intel·ligència, aquestes van passar a la defensa amb l’establiment de xarxes subterrànies de contacte entre moltes persones i nombroses associacions de tot tipus, especialment veïnals, ja fos de manera oral o via Internet. S’havien detectat excavacions diverses al turó sense motius clarament explicables, i ja es venien projectes immobiliaris a les dubtoses fronteres que hi havia ara a l’Ajuntament sobre què era o no rústic, de quina manera es considerava una reserva natural i moltes altres qüestions d’aquesta mena. El que més preocupava era la utilització de les aigües o el seu desviament, el qual havia propiciat que algunes d’aquestes s’assequessin o s’espatllessin produint-se un líquid amarg, o tèrbol, o de forta mineralització, que es podia percebre simplement amb l’olfacte.

Després, un seguit de tremolors van acabar de preocupar les dones; en cada una de les reunions els comentaven i fins i tot van arribar als mitjans periodístics, els quals es continuaven preguntant el per què d’aquests fets, mentre les incertes activitats nocturnes prosseguien sense que les autoritats prenguessin cartes en l’assumpte. Un matí, la sotragada va ser tremenda i es va pensar en una explosió o en un terratrèmol, encara que ningú no va donar l’explicació més mínima al respecte.

Asdrúbal, la meva estimada Núria i l’espectacular Laia van ser els adalils d’aquestes denúncies que, tanmateix, no van despertar l’atenció de l’Ajuntament, el qual només debatia assumptes polítics relacionats amb conteses electorals. Van acudir aleshores a la Generalitat, aconseguint solament promeses vagues, i a la Diputació, la qual semblava ser inexistent en tots els aspectes. Igualment es va poder observar que els problemes immobiliaris s’estenien com una reguera de pólvora per tota la Serra de Collserola i en especial pel Tibidabo, on es van començar a adjudicar amplis terrenys a coneguts constructors locals per a habitatges de luxe, amb piscina i picador de cavalls, pistes de tennis, etc., trobant-se només a faltar espais per a la construcció de camps de golf, encara que es va parlar molt de zones de joc petites de nou forats, més o menys propers els uns dels altres.

En aquesta reunió, concretament, es va xerrar sobre un trepant pneumàtic que s’havia d’instal·lar a la vora del Morrot, el qual ja començava a ser transportat amb lentitud pel seu enorme pes i perquè posava en perill el paviment dels carrers i les canonades sobre les quals transitava. Un altre dels punts escollits per a una màquina d’aquest tipus era el pendent pronunciat on es trobava el jardí tropical dedicat al poeta Costa i Llobera i dissenyat pel paisatgista Joaquim Casamor, el qual seria llevat per fer-hi perforacions i ascensors que no se sabia del cert per què s’efectuaven. Els obrers que hi treballaven parlaven en àrab i estava previst que una vegada finalitzessin els seus treballs tornarien a colgar-ho tot amb les plantes tropicals com si allà no hagués passat res. L’angoixa de les nostres dones estava justificada veritablement, ja que ningú no indicava què eren totes aquestes obres i on conduirien, encara que es preguntés als operaris i als capatassos, que amb prou feines parlaven castellà, o recorreguessin als diferents estrats oficials, on eren tractades de mala manera o senzillament com pobres ignorants sense cap mena de dret.

Igualment es va plantejar la possibilitat de traslladar les sepultures i nínxols del cementiri a un « Jardí de la Pau » construït amb tota mena de luxes en una part de la serra propera a Molins de Rei, per a la qual cosa es pagarien fortunes als posseïdors de nínxols i voltes mortuòries a la nostra muntanya. Les sumes eren tan altes que la venda d’una tomba gran podria proporcionar un apartament de 120 m2 una mica més avall, a la zona portuària, on els ocupants podrien emmagatzemar en una capella al soterrani les petites urnes amb les cendres dels seus parents.

Tota aquesta barbaritat, que semblava extreta de la novel·la de George Orwell 1984, es completava amb els problemes d’instal·lació del metro de la capital i les seves connexions amb l’estació de Sants i els trens de rodalia en terrenys que no semblaven de cap manera aptes per a això, atès el seu caràcter còncau i els esvorancs naturals que recorrien la vall de la Ciutat Comtal, uns arguments que molts no dubtaven en exemplificar amb l’ensorrament de les construccions instal·lades al barri del Carmel per culpa d’aquestes característiques subterrànies.

De tot això, en donava compte la premsa escrita, a la qual es va afegir la radial liderada per Núria Gilbernat i fins i tot la televisiva, al començament mitjançant emissores locals, unes notícies que després es van traslladar a alguns spots del panorama nacional.

En finalitzar la reunió es va recordar que l’endemà, 24 de juny, era la festa de Sant Joan, i que s’evoqués en els festeigs d’aquesta data la pròpia Fraternitat, la qual mantenia unides a les dones en la seva pròpia dignitat, venerant un poder superior que no podia abandonar-les en ocasions com aquesta.

43

Aquella vigília de Sant Joan, cap a les cinc de la tarda, Núria i jo vam sortir per anar a casa seva a festejar la revetlla amb els seus nebots i el seu únic germà, el qual era vidu; com sempre vam pujar pel camí de l’Arrabassada, que era el que havíem pres cada una de les poques vegades que l’havia acompanyada a casa. De camí, Núria em va confessar la bona relació que tenia amb els seus nebots, ja adolescents, la qual cosa no passava amb el seu germà, amb qui havia mantingut plets tota la vida.

– És un groller, va comentar, i creu ser un gran home de negocis encara que en realitat és un avar; i ja ha tingut alguns problemes amb mi sobre l’herència que vam rebre dels nostres pares, la qual inclou aquesta mena de masia fortificada com imitant un castell. Es va portar molt malament amb la seva dona i va discutir el seu patrimoni amb la família d’ella, amb la qual crec que encara manté judicis. Sempre m’ha semblat que els meus pares no tenien gaire fe ni confiança en aquest fill bast i avariciós. En realitat frega el grotesc i el delinqüencial. Per exemple, la meva mare tenia un jardí preciós de roses que ell ha transformat en un camp de cebes i alls, tot i que igualment conrea fruiters que produeixen taronges, llimones i aranges.

Jo em sentia bastant sorprès i una mica cohibit amb aquest relat, ja que anàvem a passar la jornada festiva amb ell i la seva família, i vaig entreveure que això era així només perquè Núria volia presentar-m’hi formalment, un assumpte que no em molestava ja que estava disposat a tenir una relació amb ella que podia incloure el matrimoni, tema al qual m’havia negat durant anys. En arribar, els nois i els seus amics encenien coets i alguns altres focs d’artifici. Van saludar molt afectuosament la seva tia mentre aquesta em presentava el germà, baix d’estatura, ample i d’enormes mans recremades, el qual, bastament vestit, em va mirar de manera feresta al mateix temps que, en un català tancat i gairebé incomprensible, saludava la seva germana.

– Vius aquí, en aquella torre, i no et dignes a venir a saludar-me, com si no fossis d’aquesta família o amb les teves maneres de princesa iguals a les de la nostra mare no et semblés prou digne per dir-me « hola, vaig a tal o qual lloc », oblidant sempre que sóc el teu germà gran, vaig aconseguir entendre.

Aquesta grollera benvinguda va definir sens dubte la relació i diferència entre ambdós germans.

– Mostra la meva casa al teu amic i surt al camp per veure el que he plantat. I com que no hi has treballat, res no tindràs del producte del meu esforç.

Núria no va contestar cap d’aquestes impertinències, i prenent la meva mà em va dur cap a on els nois encenien els coets. Després d’una estona, vam fer cap a la torre d’aquell absurd castell i ens vam retirar a les seves habitacions i sales repletes d’objectes bellíssims d’herència familiar que havia aconseguit rescatar de les manasses del seu germà, passant després als seus àmbits més íntims, la biblioteca, la sala de màquines –com l’anomenava Núria–, on hi havia les seves computadores, televisors, mescladors, etc. Allà també hi havia una cuineta en la qual ens vam preparar un cafè, i per una petita finestra vam veure i sentir com el nebot gran, que ja tenia 19 o 20 anys i era universitari, recriminava el seu pare per la benvinguda donada a la seva germana.

– Ella mai no porta un home aquí, va escopir el germà ; aquest deu ser el seu amant i segurament es voldran venir a viure a aquesta casa.

Van continuar discutint, encara que nosaltres vam tancar la finestra i ja no vam sentir res més d’aquell diàleg.

– El teu germà és una espècie d’ésser ferotge, li vaig dir.

– Un porc ferotge, em va respondre. A més és molt mala persona i està mantenint converses per vendre la part de sota de la finca, com unes sis hectàrees, a uns famosos constructors, Méndez i Navarra, encara que no m’ha dit ni una paraula sobre aquest tracte. De vegades he pensat que hauria de trucar ja un advocat perquè aquesta terra també és meva.

Mentrestant, es va començar a fer de nit i vam sortir amb el cotxe cap a Sant Cugat. Pel camí vam veure la gent alegre, festejant feliçment com tots els anys i com si haguessin oblidat allò del tremend incendi. He de fer notar, tanmateix, que aquí érem molt lluny d’on s’havia produït el sinistre feia tot just un mes; en realitat no tant, ja que estàvem només a una hora del Montjuïc, però totalment allunyats de l’escena. Vam sopar a una masia en un turonet des del cim del qual es veien les nombroses fogueres a la vall i les innombrables bengales que explotaven en l’aire realitzant preciosos dibuixos en diversos colors. Allà, al costat de la inquieta dona que era al meu costat, vaig sentir que havia contret amb ella un compromís per tota la vida.