DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

A Mireia, àngel col·laborador,
a la Colegiata Marsilio Ficino,
i a Tukis, sempre.

Defensa de Montjuïc per les
Dones de Barcelona (.pdf)

I Part

1

El juny del 2007 es van esdevenir un seguit de fets extraordinaris a la ciutat de Barcelona que vull plasmar amb tot luxe de detalls d’acord amb les investigacions que hi he realitzat i la part que em va tocar representar-hi. Es tracta d’una verdadera epopeia que la ciutat no podrà oblidar i que ha servit d’exemple per a la nova Europa. Un petit grup de dones, un minúscul col·lectiu, pren consciència del que estava succeint amb la seva muntanya sagrada, el Montjuïc, pare i també mare de la seva ciutat que està essent profanat per diversos grups de delinqüents. Aquesta comprovació sorprenent, efectuada per mètodes que tenen aquesta trista realitat com a conclusió d’errors successius és, en definitiva, capaç de generar la revolució en defensa de la muntanya i encapçalada per les dones de Barcelona que donarà lloc a l’ocupació de la ciutat per tres dies inoblidables, immobilitzant-la i posant-la davant dels ulls de tot el món.

Aquesta gesta va tenir personatges medul·lars que aquí es revelen entre les dones que la van promoure, i també del periodisme en general, el qual va jugar un paper fonamental en tot això. Els noms de Júlia Blanch, Núria Gilbernat i les seves companyes de la Fraternitat Espiritualista de Catalunya, i en la premsa els de Laia Prats i Asdrúbal Costa, així com els de Joan Casals i l’ecologista Fernando Ariza, van ser alguns dels més significatius de tot aquest estrany teixit que es va anar ordint al voltant de la trama d’aquest magne esdeveniment.

No sé si les meves forces em bastaran per a aquesta empresa, la qual hauria de menester una escola de rapsodes per ser narrada degudament; però vull donar el meu testimoni personal perquè sembla que la grandesa d’aquests esdeveniments ha estat ocultada per ser silenciada immediatament després de la seva projecció. En tot cas, m’he permès imaginar algunes escenes que van ser reals segons les meves investigacions, encara que no vaig assistir a moltes d’elles sinó a través dels protagonistes abans esmentats. Vagi amb això el meu homenatge a la dona catalana, a la seva força i integritat.

2

Germana Superiora:

– Estimades germanes, avui, 27 d’abril de 2007, dia de la Verge de Montserrat, tindrem una altra reunió de la nostra Fraternitat recordant que els nostres treballs s’han multiplicat, i per perills que s’han entrevist les nostres reunions passaran a tenir un caràcter permanent, és a dir, amb alerta vermella com es fa en casos extraordinaris. Per això tenim Margarita, que ha investigat en fonts variades i que ens donarà diferents versions basades en diversos camps i mostrant-nos l’actualitat d’aquests estudis, així com la precaució amb què hem de prendre les alertes que s’han anat manifestant dia rere dia. Germana Margarita, podeu passar a donar la vostra explicació.

La germana Margarita va prendre la paraula des del seu setial, el qual es va convertir així en una tribuna. Des del seu banc va produir el següent discurs asseguda, encara que per moments s’aixecava i mostrava plànols i papers i es dirigia a una pissarra situada a prop d’ella on hi havia desplegat un gran mapa del penyal de Montjuïc. Era una dona polida amb el cabell una mica regirat i amb ulleres de llarga vista, la qual cosa li donava un aspecte intel·lectual, si així pogués dir-se.

– En primer lloc diré que potser us sorprendrà el que exposaré començant pel principi: en la mitologia es diu que Montjuïc era una illa. Això està comprovat científicament i em crida l’atenció haver llegit la setmana passada un article anomenat així a la revista telemàtica SÍMBOLOS, ja que l’autora sembla desconèixer, com la major part dels que vivim aquí, aquesta circumstància i en parla en sentit figurat, i això és el curiós, d’una manera una mica profètica. Recomano a totes la lectura d’aquest article de Mireia Valls. Recordo que en una altra ocasió vaig llegir-hi un estudi que va aparèixer sobre Demèter que també té íntima relació amb la nostra mare-pare, el Mons Jovis per Júpiter i en el mite per Hèracles, encara que la Ceres romana sembla prevaler amb tot dret en la seva interpretació com la mare de Barcelona, a qui ha parit per defensar-la contra les aigües, la qual cosa ha donat lloc a la plana on posteriorment es va crear la ciutat.

Aquí va intervenir una altra dona jove que va dir:

– Disculpa’m la interrupció, però a tall del que dius he llegit que també Barcelona ha estat construïda amb la pedra de la muntanya. Per exemple la Catedral, Sta. Mª del Mar, la Sagrada Família, Correus i tota la Via Laietana, l’Eixample, etc…

La germana Superiora va manifestar:

– S’agraeix la intervenció, però s’ha de demanar la paraula, germana, com és costum.

La germana Margarita va prosseguir:

– S’ha fet esment d’Hèracles com a fundador de la ciutat, la qual cosa és certa, doncs en tornar dels seus viatges i de la guerra de Troia va recalar amb els argonautes a la costa catalana, i tal com havia promès, va fundar la ciutat als peus de Montjuïc i la va colonitzar amb els pocs soldats que havien quedat a la barca novena, la qual els romans van transformar en la barca nona; d’allà el nom de Barcelona.

La germana Superiora va prendre la paraula:

– Resumint, és una muntanya per la qual corren les aigües, tant les de la pluja (aigües superiors) com les subterrànies (aigües inferiors). Una terra, un esperit, on la Tradició fixa un poble a la mateixa muntanya durant un temps, i més tard en la plana que ella antigament va procurar, i on les seves cases, temples i muralles s’edifiquen amb la pedra igualment extreta d’ella.

La germana Margarita va apuntar:

– Sí, germana, i vet aquí que des d’una visió sagrada de l’existència i seguint les empremtes que la història i la geografia ens han anat deixant sobre aquest turó, descobrim que Montjuïc és un espai significatiu, un petit-tot, una muntanya-illa sagrada.

– T’agraeixo aquestes informacions, va intervenir la germana Superiora, que són pròpies del treball de la Fraternitat en aquests moments de final d’una etapa i començament d’una altra.

Es va sentir la veu d’una altra dona present:

– Demano la paraula, germana Superiora.

– Concedida.

– Ahir per la nit vaig veure un programa a la televisió on es deia que les guerres i les polítiques del nostre temps pel petroli, com la de l’Iran o l’Iraq, i fins i tot la situació a Veneçuela, no tindran lloc d’aquí a 50 anys i es transformaran en batalles per l’aigua.

Una altra germana va sol·licitar la paraula.

– Podeu parlar, va dir la Superiora.

– A propòsit d’això, l’altre dia en la reunió, quan parlàvem de l’aigua, se’m va ocórrer pensar que l’urani –quin nom, ni més ni menys que derivat del cel– en molts casos es transporta dins l’aigua, i vaig entrar a Internet on vaig trobar una pàgina molt interessant, de la qual vull llegir-vos aquest tros: « L’urani en l’aigua procedeix de diferents fonts. La major part prové de la dissolució de l’urani de les roques i el sòl per l’acció de l’aigua que flueix per sobre o a través d’aquests. Només una petita porció prové de la deposició de pols d’urani de l’aire. Part de l’urani simplement està suspès en l’aigua, com a aigua en llot. »

Una altra germana present va observar:

– Si em concedeix la paraula, Júlia va assentir, fins i tot urani tenim, i qualsevol que tingui mitjans el pot enriquir als seus laboratoris. Estem davant d’una cosa molt seriosa. Com les nacions no es disputarien aquest tresor de poder i por dipositat en el Montjuïc!

I una altra germana va demanar la paraula.

– He estat estudiant allò de les capes freàtiques de la nostra muntanya i he descobert que Montjuïc té diferents tipus d’aigua: moltes vénen dels Pirineus; d’altres són més misterioses i poden contenir elements fins i tot diferents. Unes són aptes per beure, d’altres són medicinals i n’hi ha, com s’acaba de dir, que contenen urani.

– A la qual cosa caldria afegir, va dir la Superiora, que Montjuïc és un immens dipòsit d’aigua perquè les capes freàtiques de terra dura hi han segellat un gegantí tanc natural, les quals són oxigenades constantment pels fluxos i refluxos que s’infiltren per osmosi; i va dir encara, germana Núria, fora bo que contactessis amb la periodista de qui ens has parlat per començar a informar-la de la situació tràgica en què es troba Barcelona, com un exemple del que succeeix al món sencer.

L’ambient de la sala ubicada en un soterrani, en la planta superior de la qual funcionava la llibreria esotèrica Karma, situada en el Paral·lel de la ciutat, era una mica fosca, probablement per fomentar la pau espiritual i no pas per falta de mitjans per pagar el rebut de la llum elèctrica. Una certa olor d’encens s’expandia per l’habitació mentre un nombrós grup d’acòlites semblaven summament concentrades i atentes a aquesta cerimònia.

Va prosseguir la que tenia la paraula:

– Ara m’agradaria que parléssim una mica sobre la teoria de la conspiració.

La germana Rosa va demanar autorització per parlar.

– Un exemple flagrant de com les energies de forces més grans que els homes juguen una partida que afecta llur destí són les empremtes increïbles que assenyalen l’aparició d’Amèrica al món, la seva irrupció en la geografia i la història de l’ésser humà amb les seves múltiples conseqüències, gràcies al descobriment, gairebé casual i profètic, d’Amèrica per Colom i la seva posterior conquesta, sobretot la de Mèxic per Cortés, seguida vint anys després per la de Perú a càrrec de Pizarro. Com pot entendre’s que només un centenar d’homes derrotin poderosíssims exèrcits i vastos territoris, ingents en mida respecte a Europa, i en inferioritat numèrica propera a la proporció mil a un, bo i respectant els ardits i mèrits militars dels seus protagonistes, si no és per la partida d’escacs que els déus juguen en altres mons, i que els éssers humans tracten de comprendre avui en dia recorrent a la teoria de la conspiració, és a dir a la dansa d’energies que fa possible les mogudes de jugades així?

Va intervenir una altra de les dones allà presents:

– M’agradaria afegir a això que ha dit la germana Rosa, els conceptes de la qual comparteixo completament, que hi ha altres intervencions a tall del que ja s’ha esmentat: intervencions providencials que també explicarien l’aparició de la moda, en el seu sentit més ampli i transcendent, la qual fa que fins i tot les mateixes malalties segueixin els seus misteriosos ritmes, com ara la irrupció de les al·lèrgies i irritacions de nas, coll i oïda, i fins i tot bronquials a començaments del segle XX; o en l’actualitat la del reflux estomacal gairebé unànime, o fins i tot els mals incurables com el càncer, avui concretat en l’aparició sorprenent de nombrosíssims càncers de pell fins ara desconeguts, o la manifestació de pestes, anomenades en totes les profecies i que tals com la sida, o l’èbola i d’altres diverses, han aparegut de manera simultània a finals del mateix segle. Quines forces misterioses mouen els nostres destins? Com s’explica que un sol ser humà com Marsilio Ficino hagi recuperat el saber de l’antiguitat i projectat la nostra ciència i el nostre art hermètic des del Renaixement italià fins al dia d’avui? I com entendre que un home sol i la seva geometria, com és el cas de Descartes i el seu racionalisme, pugui haver dut la humanitat a aitals obstacles, per no dir abismes? Com comprendre tot això sinó per la participació de forces més poderoses que nosaltres que habiten un lloc imprecís anomenat més enllà, i que manegen la conspiració que suportem contínuament els éssers humans?

A la qual cosa la germana Núria va respondre:

– Es pot afegir, segons crec, que la bondat o maldat dels déus és absolutament relativa i que en èpoques de fi de cicle han de planejar ràpidament, però mai amb grolleria, accions immediates atesa la velocitat que han adquirit les circumstàncies, i també de manera múltiple inventant males passades, ja que la seva missió és acabar amb una civilització i les seves possibilitats de renaixement, la qual cosa fa que actuïn en els camps més diversos efectuant tasques de « neteja », és a dir, de destrucció en diverses instàncies i de diferents maneres alhora; això és com una conspiració potenciada que pot fins i tot tornar boig a qui és capaç de percebre-la. Així es van concatenant elements dissímils que semblen no tenir relació entre ells, però que units de manera successiva es poden interpretar com sèries lògiques que van expressant un sentit ocult que estava amagat quan els elements semblaven no estar relacionats. I aquests són els missatges que es reben –i alhora la forma d’escapar del pandemònium–, els quals acaben configurant una conspiració evident.

Hi va contestar una altra de les presents:

– Germana Superiora, puc demanar-li a la germana Núria que s’expliqui una mica més i que afegeixi sentit a les seves paraules amb altres exemples?

I la germana Núria va replicar:

– Constantment la realitat teixeix i desteixeix la trama i l’ordit del nostre teixit. Per què estem aquí? Què ens ha portat a tu i a mi a aquest lloc? I després, acceptant el fet que les coses són així, sense més ni més, per què tu estàs ubicada en la conjuntura espacial on ets i no pas una mica més a la dreta, o davant de tu mateixa contemplant-te? Per què som permanentment en les situacions en les quals creiem estar i no pas en una altra qualsevol? Què fa que això sigui així, i qui controla el fet que es produeixi? Quin ser o conjunt d’éssers maneja les regnes, o millor, els fils d’aquest entaulat de teatre de titelles? És tot producte de la casualitat? El destí és cec tal com se’l pinta, o potser només estem jugant papers en una representació teatral?

– Molt gruixut, germana, el que dius. Ho entenc i no ho entenc. No sé si vull o puc comprendre-ho, va respondre una altra germana.

Núria va continuar:

– Les coordenades sempre canviants del que ens porta a això o a allò estan per sort subjectes a un ordre, tanmateix invisible perquè el desconeixem. Aquesta és la idea d’una matriu, d’un model, que ens limita i és per això que ens dóna la possibilitat de ser i comprendre, al cap i a la fi, la mateixa cosa.

Hi va contestar la germana que semblava jove per la frescor de la seva veu, tot i que no se la veia perquè duia posada la caputxa.

– Vols dir que aquest és el món d’allò arquetípic? Allò que és veritablement la Idea? I que a través de sinuosos recorreguts descendents arriba a cristal·litzar en fets i factors humans? Que l’invisible es fa visible i sensible?

– Sí, va asseverar Núria.

– Demano la paraula, germana Superiora, per constatar el que està dient la nostra estimada Núria.

La superiora va mirar Núria i aquesta va assentir amb un moviment de cap.

– Concedida.

– M’he assabentat en l’institut de la Universitat que a Guatemala hi ha un grup de creients el numen dels quals és l’Adversari, a qui atribueixen totes les desgràcies que pateixen a conseqüència del món modern i que és capaç d’utilitzar tots els mètodes per mirar d’eliminar-los. És el rei de la mentida i el frau, el sobirà de la corrupció i el delicte i per definició el contraventor de les promeses i el príncep de l’engany. Se li atribueixen tots els mals econòmics i socials, se’l personifica com un polític, un empresari, o l’integrant de colles juvenils i mafioses. Es val de l’engany, l’extorsió, fins i tot la tortura per aconseguir les seves finalitats. Però sobretot és conegut per la seva astúcia i el cinisme i la fredor dels integrants de la seva banda, un exèrcit d’intel·lectuals i assassins. Ostenten sempre el poder i es troben a totes les cruïlles. Aparenten ser francs i generosos, fins i tot artistes i savis, comerciants honrats i àdhuc filantrops. Fingeixen fer el bé i arriben a dictar lleis morals que ells forgen per violar-les.

Carola es va detenir en sec després d’aquest discurs que la va deixar sense aire, exhausta i bastant marejada, ja que se la va veure fer tentines. Una germana va acostar-li caritativament un got d’aigua que va beure a xarrups petits, abans d’agafar forces i recomençar:

– Es caracteritzen per ser molt subtils i intel·ligents i la seva tasca consisteix a tancar tots els camins, asfixiar l’ésser humà, ja es tracti de fer el « mal” », o el « bé », ambdós entre cometes.

Un murmuri de sorpresa va córrer per l’assemblea de dones.

– Sí, va afirmar Carola, per un cantó assassinen per apoderar-se del que és aliè, per l’altre viuen de la mendicitat. Es dediquen a fer desaparèixer tot l’humà de l’ésser. Tanquen el camí de qualsevol possibilitat de pensament i ho fan mitjançant dos grans mètodes. D’una banda execren la raó i enalteixen el sentiment, és a dir, prediquen que és dolent pensar; per l’altra distreuen la ment amb materials embrutidors. Fan ús de la violència per provocar la pau i en aquesta, diuen, es genera la violència. Tenen tot copat i tota pregunta inclou una resposta. De fet amb cada acció es produeix una reacció.

– Sorprenent!, va manifestar alguna de les concurrents.

– Per entrenar-se, va seguir impertèrrita Carola, utilitzen un joc, una espècie d’escacs multidimensionals, com ha dit Rosa, amb els quals poden neutralitzar qualsevol intent alliberador, fins i tot de manera repressiva. A aquest art, que inclou entre moltes altres coses el càlcul de possibilitats, l’anomenen el panludo i es practica simultàniament a tres mons diferents i les jugades poden ser en número indefinit. La pràctica consisteix a acorralar l’adversari i xuclar-li la vida. Però el curiós és que els devots d’aquesta creença creuen que l’Adversari és un autèntic déu ja que destrueix amb les seves jugades la maldat intrínseca de la manifestació universal.

A aquesta llarga explosió de Carola va seguir un llarg silenci que va ser interromput per la germana Superiora, la qual va dir:

– Aquesta reunió per moments ens ha depassat. No sé què hem de comprendre, i ni tan sols si hem de comprendre alguna cosa amb el nostre condicionament imposat des de la infantesa, el qual pot ser que no serveixi per a això. Però en un cas o en un altre, en això o allò, no hem de deixar d’advertir el que succeeix en la nostra situació i projectar-ho sobre fets concrets, com els que s’estan esdevenint al voltant de l’ocupació del Montjuïc, al qual hem de defensar dels ignorants i depredadors, talment com si es tractés de la salvaguarda de la Utopia o el mite.

Núria hi va respondre:

– No és que les paraules no tinguin un sentit racional sinó que és molt més poderós el seu sentit ocult, i tanmateix actuant, que les ultrapassa, com succeeix amb l’obra de Shakespeare o l’Evangeli, sense anar més lluny. Vivim en un món de paraules com si fos l’arquitectura d’un castell de naips.

– Al qual hem de defensar de la invasió de la ignorància o de la mala fe, va contestar la Superiora.

La germana Núria visiblement emocionada va postil·lar:

– Recordarem perpètuament les teves paraules.

– Em sembla que el tema ha estat sintetitzat molt bé, va agregar finalment la Superiora. Us recordo que en la propera reunió la germana Margarita acabarà la seva interessant exposició de fa una estona. I recordem també que estem en alerta vermella, treballant a marxes forçades, ja que ens trobem assetjades. La muntanya que va donar origen a la nostra ciutat i és el símbol que la representa és atacada per tots els flancs per una xusma infame de lladres i desconeguts que han posat els seus ulls en ella per diferents motius, igualment profans. I encara que durant diversos segles els habitants de la ciutat la van conservar i fins i tot la van embellir, avui en dia hom vol apoderar-se de la mare de la nostra ciutat. Us cridem, dones de Barcelona, a defensar-la!

Per descomptat he donat forma a les paraules amb què es va efectuar aquesta cerimònia. Però em consta que, terme més o menys, aquest va ser el contingut d’aquesta sessió, segons m’ho han explicat persones que hi van ser. D’altra banda, el tema de l’espiritualisme en aquells dies no era el meu fort i sempre el vinculava amb mèdiums i esdeveniments paranormals. Tanmateix, el tipus de diàleg que he transcrit no formava part del que entenia per espiritualitat en aquell temps, sinó que l’emparentava amb assumptes més interessants per al meu gust, sobre els quals tornarem.

3

Va sonar el telèfon.

– Hola Laia, sóc Núria Gilbernat, i encara que no ens coneixem jo he seguit molt de prop la teva carrera periodística, la qual admiro bastant. Sé que t’han destinat a cobrir la informació de Montjuïc i tindria interès en conèixer-te per poder intercanviar impressions, a més de certes informacions que crec que et poden interessar sobre la moguda a la zona. Som col·legues perquè sóc corresponsal de l’ADN de Montjuïc, Poble Sec i Sants i treballo en La Veu de Montjuïc, una emissora de ràdio local.

– Molt de gust, Núria, va respondre Laia. Tinc interès en les teves informacions, ja que sóc una mica ignorant sobre el tema imprecís que m’han encomanat a la redacció del diari i no sé per on començar.

– Què et sembla si prenem un aperitiu al Botón Charro del Paral·lel?

– D’acord. Et sembla bé demà a la una?

– Fet, val.

Sense pensar-s’ho gaire, Núria ja estava contactant periodistes amb aquella compulsiva diligència que la caracteritzava i fent relació amb Laia, una dona jove i bonica, també molt diligent i bona periodista.

4

Aquella nit, al seu torn, Laia Prats d’El Periódico va trucar el redactor d’El País a qui havien encarregat de cobrir el tema de la muntanya de Montjuïc i Barcelona, el qual ja era de l’interès dels grans diaris.

– … et conec perquè he llegit les teves col·laboracions a El País i em sembla que tant tu com jo tenim ara feines semblants, ja que després de la teva corresponsalia a Kosovo i Iraq t’han destinat com a mi a cobrir la informació sobre l’afer de Montjuïc. No sé si estaràs embargat per la mateixa estranyesa amb què jo he rebut aquest encàrrec.

– M’alegro de conèixer-te i d’establir contacte amb tu. Em trobes ara en un mal moment perquè estic molt ocupat, però m’interessaria fer una trobada per diversos motius que ja xerrarem, va contestar Asdrúbal Costa.

– T’aniria bé quedar demà al Botón Charro on també m’he citat amb un personatge curiós que ha aparegut aquests dies? És una altra periodista que dirigeix una petita publicació anomenada l’ADN de Montjuïc i treballa en una ràdio que depèn d’aquesta revista, la qual té molta acceptació per aquests barris de Montjuïc, Sants, Poble Sec, L’Hospitalet, i àdhuc a tota Barcelona. El seu nom és Núria Gilbernat, i val la pena perquè és molt especial i té molta informació, pel que sembla.