DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

5

Aquestes primeres entrevistes en què van participar Núria, Laia Prats i Asdrúbal Costa van ser decisives per al posterior caire que van prendre els esdeveniments. Estem ara al Botón Charro, un lloc petit ple de gom a gom on és difícil aconseguir taula. Comerciants i empleats i algun turista s’ocupen de manducar amb voracitat les especialitats marineres dels amos que ells mateixos cuinen i serveixen auxiliats per una mica de personal. El seu treball és vertiginós i és difícil entendre com no se’ls cauen els plats al terra, o com són capaços de no oblidar-se de les comandes de les taules. Es veia ben bo el menjar, i Asdrúbal, després de passar un temps petrificat a la barra i resant perquè no li caigués a sobre el contingut d’alguna safata, va veure aparèixer Laia, a la qual va reconèixer immediatament igual que ella ho va fer amb ell, pobre ciutadà innocent subjecte al martiri de la velocitat del servei i dels plats que passaven a pocs centímetres de la seva cara.

– Asdrúbal Costa, suposo, va dir Laia somrient.

– No estic segur de la meva integritat física però penso que encara sóc el mateix, va respondre Asdrúbal.

– Veig que ja has reservat taula.

– Sí, per sort ha estat un tràmit ràpid.

De camí cap a la taula, Asdrúbal, com sempre, va amagar la seva coixesa. Es van asseure l’un davant de l’altre i el mosso els va donar sengles menús.

– Què és bo, aquí?, va preguntar Asdrúbal.

– Tot, va dir Laia, però les racions són enormes, per la qual cosa s’ha de demanar una de sola.

– I tu, què menjaràs?

– Jo, pop a la gallega, encara que la darrera vegada que hi vaig ser no me’l vaig poder acabar.

– Era dolent?

– Estava molt bo, però era massa abundant i tenia al fons unes patates exquisides a les quals no vaig poder arribar. Però si no és aquí, on en podré menjar! A casa no tinc els elements ni sé cuinar-ho.

– Demanem o esperem la teva amiga?

– Mira, per allà apareix, ja que suposo que és ella per la foto que acompanya la seva columna. Hola Núria, asseu-te, què vols prendre? Després, els va presentar.

– És que he vingut un segon, va aclarir Núria, i he de sortir corrent perquè tinc un compromís ineludible. Tanmateix aquí us vull deixar un articlet meu que ha sortit aquest matí a l’ADN de Montjuïc.

– Però queda’t, pren alguna cosa amb nosaltres.

– Sincerament no puc i em sap molt de greu, però ja em comunicaré amb tu en pocs dies.

I mentre s’acomiadaven, dirigint-se a Asdrúbal:

– Quin nom tan estrany, Asdrúbal!

– Sí, no sé perquè me’l van posar. Va ser idea de la meva mare però sempre m’ha semblat molt estrany, ja que ningú en la família no el porta.

– I t’has preguntat alguna vegada quina és la seva procedència?

– No, però ara m’has encuriosit i ho cercaré aquesta nit a Internet.

Núria va marxar i Laia va comentar:

– No et vaig dir que es tracta d’una persona estranya? Fa i diu coses una mica rares, o més aviat fora d’ona.

– Sí… la veritat és que almenys és veloç per a les entrevistes. I què diu el seu article?, va inquirir intrigat.

– Te’n llegiré un tros mentre arriba el menjar:

ADN de Montjuïc, 28 d’abril 2007
L’estranya desaparició de les abelles
Núria Gilbernat

« Especialistes investiguen l’enigmàtica desaparició de les abelles a tot el món. Entre les causes que estan incidint en la disminució dràstica d’aquests insectes es troben els cultius genèticament modificats, els pesticides, plaguicides, algun paràsit intestinal, el canvi climàtic i les ones electromagnètiques de la telefonia mòbil.

Una de les qüestions que es plantegen els investigadors és per què abandonen els ruscs i on moren, ja que no troben les restes mortals de les abelles; simplement desapareixen.

Un altre dels investigadors dels col·lapses, Dennis van Engelsdorp, especialista resident a Pennsylvania (EE. UU.), va dir al diari anglès The Independent que era possible que “els insectes fugissin de les colònies perquè percebien que estaven contaminades o afectades d’alguna manera. Aquest comportament també s’ha registrat en altres bestioles socials, com les formigues.”

Tot això pren una major transcendència si es té en compte que les abelles són els insectes més importants a la cadena alimentària humana, ja que són els principals pol·linitzadors de centenars de fruites, vegetals, flors… ».

Va fer una pausa.

– Acaba’l, que veig que és breu.

I Laia va llegir la segona part:

– « Diversos reports de mitjans de comunicació que parlen sobre la davallada en la quantitat d’abelles citen Albert Einstein, qui va assenyalar que sense elles, la humanitat deixaria d’existir en quatre anys. Eduardo Pérez Obanos, investigador espanyol, recolza aquesta tesi i assegura que sense les abelles la desertització seria gairebé total i quelcom que només pot conduir la humanitat a una crisi alimentària.

Per petites notícies aparegudes en diaris llatinoamericans, hem sabut que xamans i homes medecina<A[medicina|medecina]> d’algunes comunitats indígenes estan exigint als seus governs explicacions i prendre cartes en l’assumpte. Sens dubte ningú no pot deixar de veure en aquesta misteriosa desaparició de les abelles (portadores no només de mel i cera, sinó del verí del seu agulló utilitzat com a remei –l’apitoxina– per combatre l’artritis, artrosi, reumes, lumbàlgies, problemes de cervicals i dolors en general), un senyal d’alarma emès per la Terra i el nostre ecosistema.

Tot això ens planteja: fins on estem disposats a continuar creient que seguim progressant? On és que estem conduint el món? De quina naturalesa és aquest progrés?  ».

Asdrúbal va dir pensatiu:

– Veritablement t’entenc quan dius que aquesta dona és peculiar, ja que la notícia que ha publicat ho és.

– També en va escriure una sobre Al Qaeda.

– Sobre Al Qaeda? Què hi té a veure?

– Hi té a veure, si penses que algunes persones poden veure Al Qaeda com el braç de l’islam regenerant aquest món podrit immoral, pervertit i capitalista que ha de ser destruït. Si això es pren literalment, Al Qaeda, com la desaparició de les abelles, podria representar la fi del món.

– És clar, és una mica agafat pels pèls però hem d’estar preparats per comprendre l’incomprensible, com aquesta vigilància sobre Montjuïc i Barcelona que ens han donat com a missió els nostres diaris, cosa que per la meva banda no acabo de comprendre si no és pel punt de vista de l’especulació immobiliària i poc més o menys, tot i que sí adverteixo certs símptomes que em semblen curiosos. I precisament, a aquests assumptes curiosos i a assabentar-ne el públic és al que es dedica la nostra amiga Núria.

– Això fa que tracti, com tu deies, temes sobre ecologia o la fi d’una era que enclou tant problemes ambientals com de l’islamisme, ja que he vist altres articles d’ella a la revista de Montjuïc que es refereixen a les mateixes qüestions o de semblants. Dóna la impressió com si fos catastrofista o alguna cosa per l’estil, i pel poc que la conec es nota que té un nivell intel·lectual alt i les seves notes estan bé escrites, si més no correctament.

Asdrúbal va comentar-hi:

– No sé què dir-te, no estic acostumat a aquestes qüestions de desaparició de civilitzacions i altres coses similars; crec molt poc en aquest tipus de literatura que em sembla més aviat xerrameca que una altra cosa.

– En tot cas, va respondre Laia, m’ha regalat una invitació per a una conferència d’Iván de la Peña, tot un personatge en aquesta ciutat, al qual els catalans anomenen « lo Pelat » i els sud-americans, amb més gràcia, « el Budita ».

– Com vols que no el conegui!  Va jugar amb el Barça com un campió i mai no vaig saber per què va marxar. Però no s’ha mogut de Barcelona i ara xuta a l’Espanyol, el qual no ha estat millor mai que ara.

– Doncs dóna una conferència al Museu Olímpic de l’Esport, en el mateix Montjuïc, avui a les sis de la tarda.

– La veritat és que m’intriga. De què podrà parlar el Budita si no és de futbol!

– Anem-lo a sentir, si et sembla.

Asdrúbal, mirant cap a la porta, va advertir:

– Aquí arriba John. El coneixes?

– Sí, del Cercle de la Premsa; que bé que tinguem amics comuns.

– Col·labora en el Financial Globe; té la seva oficina allà davant, a la Torre Colom. Es va aixecar de la cadira i va cridar el seu col·lega, i aquest en reconèixer-lo s’hi va acostar. Què dius, John? No vols menjar amb nosaltres?

– Em sembla molt bona idea, a més el local és ple i si no hauria de dinar a la barra; i saludant Laia va preguntar: Quines notícies hi ha avui per aquí?

– Ha vingut una amiga molt peculiar de Laia, la qual ens ha deixat un dossier que sembla interessant; i per arribar fins aquí he volgut estacionar el cotxe a Miramar, però no m’han deixat perquè ara és un aparcament privat d’un hotel i restaurant que hi ha allà, mentre que abans la gent hi anava a gaudir de les bones vistes al mar. L’especulació s’està apoderant de tot, com tu dius, John, als teus articles.

– M’han encarregat que investigui sobre això i que informi el meu diari. Al Financial Globe, cada vegada l’interessa més aquest tipus d’assumptes a Espanya, com allò de Marbella que són milions d’euros, i que ara s’ha centrat a Catalunya, especialment a les seves costes.

– No has tornat pel Cercle?, va preguntar Laia.

– Sí, va respondre John, qui en realitat s’anomenava Joan, el qual havia estat educat a Anglaterra i a qui tothom anomenava John, i a la seva família, Johny. I allà m’han recomanat per a les meves investigacions un funcionari de relacions públiques de l’Ajuntament que va resultar ser un home molt ampli i informat la conversa del qual va versar sobre Montjuïc, i que té coneixement de molts temes que són els que vosaltres investigueu.

– Quins?, va preguntar Laia.

– L’última vegada que vaig estar amb ell em va mostrar uns gravats històric-militars antics sobre Montjuïc, i també em va parlar una mica sobre la profusió d’aigües que té al seu interior, la qual cosa sempre ha fet que sigui molt important per a aquesta ciutat com a gran reservori.

Asdrúbal va intervenir:

– Com es diu el funcionari?

– Jordi Rossell.

I va saltar Laia:

– No em diguis! És el marit de la meva cosina, la Montse. Quina casualitat!

– Sí, que curiós. L’he de veure novament demà passat per conversar sobre un gegantí projecte d’un tal Trepat que vol fer una monstruosa illa artificial en plena Mediterrània, a 3 quilòmetres de Barcelona dins del mar, la qual funcionaria com un gran aeroport, un hub de connexió a tota Europa i fins i tot a Amèrica i Àsia i on, en aquesta illa, també hi hauria una gran planta dessaladora per proveir Barcelona d’aigua per a rentar i regar, fins i tot per al bany, que alleugeriria molt la ciutat. D’altra banda funcionaria com a centre de convencions i turisme, grans hotels inclosos, amb casinos, cartes i ruletes, amb platges de sorres artificials i molts edificis d’apartaments que allotjarien no només els habitants que treballessin a l’illa sinó els de Barcelona, els quals serien a uns minuts de la ciutat units per una autopista de quatre o sis carrils.

Laia es va sorprendre.

– Això és un projecte immens, increïble, no n’havia sentit a parlar! Trucaré la meva cosina Montse i Jordi perquè m’expliquin. Però només podria fer-se realitat si el financés algun país o emirat àrab.

Asdrúbal va preguntar mirant John:

– I qui és aquest Trepat?

– No ho sé del cert. Sembla que va haver d’abandonar Argentina precipitadament deixant un munt de deutes i que aquí va ser processat, acabant a la presó per haver fabricat joguines que eren perilloses per als nens. Tinc ordres d’investigar això; però sé que pensa extreure tota l’aigua potable per al seu projecte de la ciutat de Barcelona, concretament, del Montjuïc.

6

Aquella nit es va comunicar Laia amb Asdrúbal mitjançant Internet.

– Què et va semblar el discurs de de la Peña?, va dir Laia.

– No vam tenir temps de comentar-ho perquè com et vaig dir havia d’anar a la redacció, però com que ho sabia d’antuvi vaig tenir la previsió de gravar-ho (en el mp3), i volia sentir-ho amb tu.

– El tens a mà?

– El tinc al portàtil i el podem compartir:

« Com tots vosaltres sabeu aquesta ciutat és un centre important de futbol perquè és una ciutat central. Jugar pel centre, ja sigui bolcat cap endavant o cap enrere, per la dreta o l’esquerra ens és igual, amb catalans o amb gent de fora com ara el meu cas, tal com ha estat sempre aquesta ciutat d’acollida, la qual, tanmateix, no ha perdut ni un xic de catalanitat. Representa sempre l’escalada cap endavant, la rematada de la qual és finalment el gol, preciosa retribució que reclamem dels nostres contraris. »

– A aquestes alçades ja no l’entenc. Què vol dir?, va dir Asdrúbal detenint l’enregistrament.

– A veure, segueix, deixa’l que parli.

« I així el futbol sempre s’ha comptat per gols, els quals són els diferents assoliments de l’ésser humà no només per mantenir sinó per imposar el centre; no com una qüestió política o forma de veure circumstancial, sinó com un fet clau que es tradueix en molts aspectes i que en comptes d’expressar-se mitjançant la violència es manifesta per diferents graus de la pau, l’últim dels quals és l’espiritual, fins a arribar a l’autèntica Pau Suprema ».

– Això ja em sembla bogíssim, sobretot dit per un futbolista, va exclamar horroritzat Asdrúbal.

– Et confesso que a mi també, però em fa l’efecte, i atès que va ser Núria la que ens va facilitar les entrades, que hi ha alguna cosa estranya en tot això. Francament, jo tampoc no ho entenc i em sorprèn. No obstant això, no deixo d’advertir un caire polític en l’assumpte, com si se superposessin diversos discursos. Un d’ells és el de la catalanitat. Com tu saps, en aquesta ciutat tots som catalanistes en un grau més gran o més petit, la qual cosa suposa un amor per la forma de ser de la gent, el seu entorn urbà, els seus mites nacionals, àdhuc la seva llengua; tot i que sí la parlem els catalans, també hem tingut paradoxalment grans escriptors que s’expressaven, o s’expressen, en castellà. Fins i tot els estrangers són catalanistes en aquesta ciutat que inclou el Barri Gòtic, el Modernisme, l’Eixample, Montjuïc i tota la serra de Collserola coronada pel Tibidabo com a part activa del seu catalanisme, un tant folklòric, si es vol.

– Sou nacionalistes llavors?, va preguntar el madrileny.

– No, i ja ho veuràs després d’un temps de viure aquí. Ni nacionalistes ni independentistes, som catalans, simplement això. I ho hem tingut sempre a molta honra; no és tampoc per la llengua, la qual també és parlada a València, ni més ni menys, i a les Balears. Som catalans de Tarragona i de Lleida, de Girona, Martorell, Figueres i l’Empordà, la Selva i mil paratges més el centre dels quals és la muntanya de Montserrat. I molt lligats als aragonesos ja que vam ser part de la Corona d’Aragó, molts dels quals van venir i vénen a estudiar aquí, a la universitat, com és el cas de Salvador Roca, un amic de tota la vida, qui és més català que el propi Eixample.

– Continuo amb l’enregistrament, va dir Asdrúbal.

« La qual cosa ha donat lloc aquí, en el Montjuïc de Barcelona, a aquesta estranya formació esportiva i metafísica a la qual pertanyem. Tota la meva vida dedicada a l’esport és com una gruta fresca on se sent la remor de rierols d’aigua cristal·lina i s’hi pot descansar per a les jornades esportives vinents, com va ser l’Atlántida segons relata Plató ».

Detenint novament l’enregistrament, Asdrúbal va apuntar:

– Cada vegada em sembla més boig. Aquest tema de l’Atlántida va apareixent al mig d’un discurs suposadament esportiu.

– I allò de Plató, com es lliga amb el futbol? Hi veus la relació?, va apuntar Laia.

– Continuem sentint-ho, va dir Asdrúbal.

« Això va ser abans que els homes es convertissin en autèntics depredadors, la qual cosa va ser castigada amb la seva destrucció total. I ens hauria de dur a la reflexió atesa la corrupció i l’aparició del déu diners en els nostres dies, un fet que està causant la destrucció del nostre esport i que veiem sobretot els qui hem participat d’un altre moment futbolístic en el cicle vital on ens trobem. Paraula de càntabre ».

Asdrúbal, estupefacte, va murmurar:

– Sense comentaris. En aquest moment començo a pensar si això no és una espècie de trampa per a nosaltres, ja que gran part de les entrades estaven numerades, la qual cosa feia que la seva xerrada fos no gaire pública. D’altra banda, no estava anunciada als diaris ni la vaig veure assenyalada en cap mitjà.

– Curiós, curiós i potser intranscendent, va apuntar Laia.

– No ho sé, perquè la sala era plena i els aplaudiments van ser nodrits.

– Vas gravar el final?

– Sí, allà va.

« Brindo per l’estadi de Montjuïc que ara ens acull i pel club esportiu Espanyol, com també pel Barça. I brindo per la gran Catalunya i per tots els clubs catalans, el Lleida i el Nàstic de Tarragona, i per molts altres de pertanyents a la Comunitat Secreta del Futbol-Gol ».

– Si us plau, què és la Comunitat Secreta del Futbol-Gol?, va mussitar el periodista apagant definitivament l’enregistrament.

– No sé si és intranscendent, però el terme metafísic que ell mateix empra justificaria el seu discurs.

– Et sembla que això té alguna relació amb la filosofia?, va insistir Asdrúbal.

– És que el terme metafísica es vincula en molts casos amb el que és més enllà del físic, és a dir amb el món del misteriós, l’ocult, el més enllà, la qual cosa potser justificaria el discurs mateix del qual no hem entès res en aquest moment.

– Ni jota, i si no fos per tu i com ets, de bella, jo ja no tindria res a veure amb tot això; estic pensant a tirar la tovallola, i només tu em detens.

– Tots els madrilenys tiren tan bé la canya?

– És la nostra especialitat, així anem pel món.

7

Era una llum freda, la que s’escolava per les finestres del soterrani de la llibreria. La germana Superiora abillada amb la seva túnica negra no semblava tan gran com quan l’enllumenaven les espelmes. Més aviat tenia l’aspecte d’una jove fada il·luminada per un entorn de colors clars, però malgrat tot la seva gravetat era proverbial:

– Germana Núria, vols explicar-nos com ha anat amb la missió relativa a la premsa?

– Com hem pogut veure, va respondre Núria, la premsa s’ha encarregat aquests dies de sembrar l’alarma al barri sense necessitat de la meva intervenció. Tanmateix, he acomplert la missió encomanada. He d’explicar en primer lloc que he conegut una dona amiga de la cèlebre profetessa popular del Montjuïc que m’ha anat relatant esdeveniments futurs que apareixien poc després a les pàgines dels diaris, entre els quals feia esment als temes que ens afligeixen, és a dir la devastació de la natura, l’aprofitament il·legal de les aigües i dels minerals que conté aquesta muntanya. Fins i tot m’he reunit diverses vegades amb Salvador Roca, el professor d’Història que s’ha anat interessant en el tema, i pensa escriure’n alguna cosa. Quant als periodistes, vull dir que crec que ja els tinc força intrigats. També aniré demà com a col·lega al Cercle de la Premsa, on ells hi van de vegades i on hi ha un altre periodista del Financial Globe, encara que és català, específicament enviat per al tema del saqueig immobiliari, en especial a l’àrea costanera i el Montjuïc i sobretot en un projecte descomunal previst per un tal Trepat, un pocavergonya disfressat de cavaller, àdhuc de benefactor, que està gestant, i té possibilitats de fer-ho, un deliri grandiós al qual anomena la primera illa artificial de la Mediterrània.

La germana Superiora va reprendre la paraula:

– Bé, prossegueix les teves investigacions. Sentim ara la veu de la germana Margarita.

– Per començar, fa milers d’anys, en el període que geològicament s’anomena Miocè, un procés de dilatació, o podríem dir de dissolució, va provocar un esfondrament de la zona litoral d’allò que avui anomenem Catalunya, quedant totes les terres baixes cobertes per l’aigua.

Posteriorment, una contracció o coagulació es va plasmar en moviments que van aixecar terres, entre elles la muntanya de Montjuïc, la qual al final del Terciari, després de nous moviments, es converteix en una illa.

A poc a poc, per l’erosió que provoquen els rius i torrents que baixen de Collserola, units als sediments que porten els corrents marins i que l’illa de Montjuïc ajuda a retenir, es va formant una plana que va guanyant terreny al mar. Així, Montjuïc procura el llit i reté les aigües per a un assentament de la Tradició.

Doncs la mitologia, és a dir la història en el temps sempre present, ens relata que Hèrcules, l’heroi civilitzador, va fundar en la península Ibèrica diverses colònies (Cadis, Sevilla, Toledo, Tarazona, Tarragona, La Seu d’Urgell, Balaguer, Manresa, Vic…), i en arribar a les nostres costes va pujar a la muntanya de Montjuïc i va contemplar entre els rius Besòs i Llobregat, la mar Mediterrània i la serra de Collserola, un paisatge ple d’oliveres, pinedes, ametllers i llorers que s’estenien pel pla, i set turons: Tàber, Monterols, Putxet, Creueta, Carmel, Muntanya Pelada i Turó de la Peira.

Va ser també a Montjuïc on segons sembla va rebre un grup d’il·lustres grecs que havien vingut al seu encontre perquè els ajudés en la guerra de Troia. En arribar davant la muntanya, una gran tempesta havia enfonsat totes les barques excepte la d’ells, la novena, la qual havia sobreviscut.

Hèrcules accepta l’encàrrec i funda alhora, en el turó de Montjuïc, una colònia amb els supervivents de la barca nona.

Amb el decurs del temps, ja en el que anomenem història, trobem a la muntanya poblats indígenes ibers, instal·lats allà, diu Estanislau Roca i Blanch, per la « singularitat de la muntanya, com a símbol d’unió entre el cel i la terra, així com per les seves condicions de defensa, les panoràmiques i el domini territorial ». Pobles que, com remarca Agustí Duran i Sampere, fins al 218 a.C. s’havien desenvolupat com a societats independents amb un fort contacte amb altres grups com ara grecs, fenicis i cartaginesos.

Més tard, i després de diferents vicissituds, els laietans de Montjuïc van anar convertint-se en ciutadans romans i baixant a viure al mont Tàber on es va ubicar la ciutat, les cases de la qual, temples i muralla van ser edificats amb la pedra que la mare muntanya (Montjuïc) gestava a les seves entranyes, i les aigües subterrànies d’aquesta van calmar moltes vegades la seva set tot brollant de les seves fonts, com la del « Geperut », « Tres Pins », « Pessetes », « Font del Gat » i « Font Trobada ».

Per tant, Montjuïc és un turó que s’alça de les aigües provenint d’un « altre temps » (símbol vertical), on la Tradició hi fixarà un poble. Doncs Hèrcules reconeix la muntanya com un lloc significatiu anàleg en la seva essència a l’esperit de la Tradició, i hi funda una colònia amb aquells que van quedar després de la gran tempesta, va tornar a explicar sense exasperar-se la germana Margarita. Immediatament es va aturar, va servir-se un got d’aigua i el va beure lentament. Després va prosseguir:

– Hi ha constància d’extraccions de jaspi per a la fabricació d’estris; igualment, en una revista de l’any 1882, L’Avenç, apareixia el dibuix d’un dolmen que encara hi havia llavors a Montjuïc. Així mateix, s’han trobat sitges o dipòsits de gra excavats al terra a prop de l’antic port, situat a l’oest de la muntanya. La seva falda va acollir almenys set ermites, essent les més antigues les del Port (1031) i Sant Fruitós (1128); d’altres es van dedicar a Sant Julià, Santa Eulàlia, Sant Ferriol i Sant Bertran. De totes elles, l’única que s’ha conservat és la de Santa Madrona (1605). També hi havia masies on es conreava, sobretot, blat de qualitat reconeguda, i nombrosos horts. L’any 1934, l’agrupació « Hortolans de Montjuïc » tenia 637 socis i editava la revista Montjuïc.

Així doncs, aquesta muntanya ha allotjat al llarg de mil·lennis tant homes recollits en el silenci de la seva solitud, els ermitans, com diferents comunitats. Un fet que evidencia la fertilitat de la seva terra en el sentit més ampli, la qual rep d’igual manera la llum i la calor del sol i l’aigua de la pluja que, descendint de les muntanyes, es filtra i corre per les seves entranyes. Aquestes últimes, provinents de Collserola i fins i tot dels Pirineus, baixen mitjançant cursos que recullen altres de menors; el més destacat és la « riera Blanca », resultant de la unió de diversos torrents i rieres petites i que al final rep altres aportacions més importants, com són les del torrent d’Escuder, de Sants i de la riera de Magòria, desembocant originàriament a les albuferes i estanys situats a l’esquerra del Llobregat, pel costat sud-oest de Montjuïc. Una part molt important de les esmentades aigües s’infiltra al terra, i en ser detingudes per les capes impermeables i subverticals de Montjuïc, forma grans llacunes subterrànies que, tot restant retingudes al subsòl, no es perden per evaporació i es mantenen en perfectes condicions de potabilitat. I de les quals no solament van poder gaudir els habitants de la muntanya, sinó també els del pla.

En l’Edat Mitjana, va continuar, (concretament en 1313), quan els pous de Barcelona van ser insuficients per proveir la població, hom va acudir a les aigües de Montjuïc conduint-les fins a la ciutat per cobrir les seves necessitats, i igualment hi pujaven per beure el líquid vital que lliscava a través de les esquerdes de la gran roca sortint a l’exterior en forma de fonts, algunes d’elles amb propietats medicinals; com a mostra, el que va deixar escrit el Baró de Maldà el segle XVIII referint-se a l’aigua de la « Font Trobada »: « Fa proba als que han begut de la dita aigua, facilitant-los l’orina i la purgació del ventrell; no le hé probada per no tenir-la menester ». D’altres són la « Font d’en Conna », la de « Satàlia », la « Valquíria », « Esparver », « Guatlla », « Palmeres », etc.

Es va aclarir la veu gargamellejant, i va seguir:

– Amb tot això, bé podem imaginar Montjuïc sense gaire esforç com el cos central, vertical, d’una bella font amb moltes canelles, a la manera d’aquelles que hi havia als jardins hermètics del Renaixement.

Però així com aquests vergers van sofrir l’acció de l’home en la seva condició profana i dessacralitzada, d’altra banda pròpia de l’esdevenir del cicle, també aquest jardí, aquest petit tot que és Montjuïc, segueix els signes dels temps i moltes de les seves fonts han desaparegut, part de les seves aigües s’han salinitzat i només es veu la muntanya com una cosa de la qual cal treure profit, quelcom susceptible de ser consumit, va acabar la germana Margarita.