DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

(cont.)

44

El dia 24 pel matí, la germana Superiora estava instal·lada en el seu setial acompanyada per les seves germanes acòlites i fillastres; aquest últim cas era el de Laia en aquell moment. L’única novetat que podia observar-se al local era una maqueta gran del Montjuïc amb totes les seves especificacions, llocs, turons, monuments, construccions i dimensions adequades a la seva mida. Es trobava al peu del faristol de la Superiora i davant d’ella tres neòfites nuaven i desnuaven constantment llaços de diferents colors en silenci.

La germana Esmeralda, asseguda en el setial de la secretària d’actes, va demanar permís a la senyora Júlia per desxifrar el que havia dit en una sessió anterior la profetessa, la qual havia tornat al local, i que a les que no estaven familiaritzades amb aquest llenguatge només els havia semblat veus guturals sense sentit o exabruptes, els quals tanmateix estaven poblats d’expressions en català antic i fins i tot de manifestacions actuals de la llengua d’Oc que eren comuns a la Vall d’Aran. La germana Esmeralda va traduir en línies generals:

« Comença a córrer la veu que “ells” volen apropiar-se de la muntanya amb qualsevol pretext, tancar-la perimetralment amb filats, perquè se sap que allà hi ha set cèlebres tresors des d’èpoques remotes, de cartaginesos, romans i pirates, dels vaixells que venien d’Empúries i hi recalaven, i que des d’aquest enclavament els traslladaven a altres muntanyes que se suposaven inviolables pel seu caràcter sagrat, tals com Montserrat i fins i tot el Tibidabo; uns mitjans amb els quals, juntament amb la col·lecta pública, es va construir l’enorme església que beneeix des de les altures. Ells tenen la idea que hi ha prodigiosos tresors ocults en aquestes muntanyes (or, metàl·lic, arqueologia, joies) i volen començar explotant el Montjuïc. El mal també participa en aquests negocis i vol obtenir una concessió per explotar geològicament l’indret, la qual cosa s’efectuarà sens detriment dels seus aspectes turístics, de recreació i culturals. També diu la profetessa que ella té altres germanes assabentades d’aquest secret, i que tot això és la rèplica actual d’altres dones que ens van precedir ».

La germana Chela, que era una de les habituals, va comentar:

– Això em sembla extraordinari i una mica confús, i crec que no es correspon amb el que ens va dir aquí la profetessa.

– Tanmateix, en les notes que vaig prendre com ho he fet en altres ocasions, aquests sons indicaven, transposats a un llenguatge actual, allò que la santa dona va revelar en la seva última visita privada, va aclarir Esmeralda.

– I quina conclusió podem treure de tot això?, va preguntar una de les joves que havien visitat la Superiora a casa seva. En definitiva, què és la profecia?

– Suposo que és donar formes verbals a realitats que es troben com flotant en l’ambient –en el pla de Ietsirah, segons diu la Càbala– i que tendeixen a materialitzar-se en algun moment.

– Sí, va tornar a replicar la jove, però em sorprèn que gairebé totes elles siguin de signe negatiu, àdhuc les bíbliques i tradicionals, o les més conegudes a través dels llibres i articles.

Esmeralda hi va tornar a respondre:

– Sens dubte, això és així i hem d’acceptar-ho com formant part de l’assumpte. Profecies que anunciïn el bé i la felicitat són pràcticament inexistents. Encara que n’hi ha algunes on aquests elements s’obtenen gràcies a la destrucció i moltes vegades mitjançant l’horror.

– Tractaré de comprendre-ho perquè vosaltres m’ho dieu, va insistir la neòfita.

– També, va intervenir la Superiora, aquest tipus de coses i esdeveniments es comprenen millor amb l’edat, la qual determinen algunes organitzacions iniciàtiques al voltant dels quaranta anys. Tot i que t’aclariré, estimada germana meva, que avui en dia les coses estan tan accelerades que al final del cicle, d’aquests temps, ho sabran fins i tot els nens, segons es diu, com tu entens ara mateix el setge al Montjuïc i la necessitat imperiosa de defensar-lo; i va prosseguir amb aquella autoritat que li atorgava el seu to i gestos, fins i tot davant d’aquells que amb prou feines l’havien tractada: Ja sabem que estem en un moment terminal, que la malaltia no té marxa enrere sinó en allò individual i en petites organitzacions com la nostra, on tractem d’encarnar aquestes doctrines hermètiques i les seves projeccions en la nostra vida, i així mateix en l’àmbit econòmic-social, és a dir en el que és històric. Les sorts estan tirades. Per fortuna nostra, com a guerreres que som, ens ha arribat el moment d’actuar.

Totes les demés es van aixecar dels seus setials i entre crits i aplaudiments van demanar permís per activar els seus mòbils i comunicar als seus contactes, amics i familiars que el moment, per fi, havia arribat, posant així en acció tota la xarxa secreta i subterrània que havien construït al llarg de mesos i anys.

La germana Júlia es va aixecar del seu setial i es va acostar a un lavatori que hi havia a la sala tot obrint-hi una aixeta, la qual cosa es va transformar immediatament en un símbol de la transmissió d’allò que s’havia dit en aquell indret.

45

Joan Casals havia convidat la nit del dia 24 a molts amics al seu apartament de la Torre Colom, el qual quedava just damunt de la seva oficina, en un pis molt alt on van poder observar la serenitat d’aquella nit que simbolitzava el començament de l’estiu, resplendent de focs i bengales que confluïen des de tots els barris de Barcelona en un cel tatxonat d’estrelles i molt net pels vents procedents dels Pirineus. Laia i Asdrúbal eren allà molt animats després d’haver tingut un incident tràgic-còmic a l’edifici. En efecte, en pujar a l’ascensor, Asdrúbal havia inserit el taló de la seva cama artificial en la ranura per on lliscaven les portes, i aquestes es tancaven i s’obrien mentre Laia no podia aguantar-se el riure, encara que finalment va caure en el compte de la gravetat de l’assumpte i va haver d’ajudar a desarmar la cama de plàstic al madrileny –ja coneixia el seu secret–, qui va quedar en una situació poc airosa amb el seu artefacte ortopèdic agafat en aquell espai per on corrien les portes automàtiques, estirant-ne per desenganxar-lo. De totes maneres s’ho va posar novament al mateix ascensor i no van parar de ballar en tota la nit. L’ànim era esplèndid perquè la ciutat havia adquirit la seva normalitat de sempre i se sentien feliços i segurs, acompanyats en el seu entorn amistós. Hi havia molta altra gent en aquest « sarau », entre ells els trigèmins Corretja, tan dissímils entre si, els quals compartien des de feia un temps les nostres inquietuds i divertides aventures.

46

Apagada una mica la festa i quan s’havien retirat ja molts dels seus participants, Asdrúbal em va narrar l’incident de l’ascensor, és a dir la història de la seva tragèdia com a corresponsal de guerra a Kosovo i després a l’Iraq, i sobretot la de les seqüeles que li va produir, ja que s’havia especialitzat com a reporter de guerra, que era la seva vocació des de nen, i també la paradoxa de veure’s obligat a la inacció i a una forma diferent d’encarar necessàriament la seva existència.

Per la meva part li vaig confiar que estava escrivint una novel·la que havia començat amb entusiasme i que en el seu desenvolupament havia observat que no tenia cap mena de futur des del punt de vista editorial, ja que totes les editorials espanyoles tendien en aquell moment a una concepció « progre » de les coses en la qual jo ja no creia i on de cap manera es podien tractar assumptes que fossin contraris a la pròpia dinàmica econòmica de les forces que patrocinaven aquelles empreses, tema que era precisament el que volia abordar en aquell moment que per a mi era la fi d’un cicle històric, en un món que considerava tan injust com hipòcrita. Per a mi, els editors no feien sinó fomentar aquest tipus d’engany edulcorat que entretenia els seus lectors i els plantejava petits problemes sentimentals o sobre la sexualitat, com si aquests fossin una gran cosa, o altres jocs igualment banals i perversos, entre ells l’opció d’aquesta forma de novel·la, sense cap mena de punt de vista crític o més o menys relacionat veritablement amb el ser i el destí de l’home.

Asdrúbal em va escoltar amb atenció; de fet, la direcció del seu diari li havia assignat aquest treball de Barcelona per dissipar les seves preocupacions i reintegrar-lo a la vida periodística. Laia, sempre atenta i coneixedora d’aquestes entreteles anímiques del seu amic, es va acostar amb discreció canviant de tema, situació que vam aprofitar així mateix jo i Asdrúbal, home de paraules precises i que potser es penedia del seu excés en narrar aspectes de la seva vida privada.

47

L’endemà tot va esclatar de cop i de manera simultània, sense que ni gairebé en tinguéssim consciència. La cosa va succeir d’aquesta manera. Les màquines del funicular no havien tingut manteniment des del dia de la seva inauguració i en un dels viatges van començar a grinyolar i a moure’s els vagons de forma estranya, per la qual cosa, en arribar a l’estació, Esmeralda, la segona cap, va trucar pel telèfon d’emergències a la senyora Júlia i li va dir:

– Com vam comentar, no hi ha hagut manteniment i el passatge ha agafat pànic, ja que una cabina sacsejada pel vent s’ha quedat aturada a mig camí, encara que he aconseguit tranquil·litzar el públic.

– Això és intolerable!, va rugir la senyora Júlia.

– No es posi així, Madronita, es va sentir mussitar la germana Esmeralda, la qual coneixia confidencialment la germana Superiora que, « com sabem », era la cap dels 21 treballadors que conformaven el planter del telefèric.

Immediatament les dones que gestionaven el servei van ser alertades, però no solament elles sinó que la senyora Júlia es va comunicar amb el sindicat del metro, on havia treballat durant 25 anys i hi comptava amb unànimes amics. Aquest personal, el qual ja mantenia dificultats nombrosíssimes amb TMB, una empresa de l’Estat, va decidir d’afegir-se sense més a la vaga engegada per la mare Superiora (com hem vist, anomenada afectuosament Madronita per la germana Esmeralda). A tot això es va integrar el tren, és a dir la RENFE, que no tenia més que problemes amb els seus viatges de rodalia i en general amb tot el sistema ferroviari, el qual es veia oblidat i fins i tot postergat. Com el lector podrà suposar, tot això, que es diu de manera fàcil i en un parell de línies, va provocar de fet a l’estació de Sants, on confluïen pràcticament totes les xarxes de transport de la ciutat, un conflicte d’immenses i insospitades proporcions, ja que el públic es va trobar sorprès i alarmat per tots aquests esdeveniments sense poder arribar ni a casa seva ni a la feina.

Van córrer els delegats, els pacificadors, amb dons i amenaces per poder restablir l’ordre, però la negativa va ser múltiple i unànime la decisió. Als despatxos oficials sonaven els telèfons i les computadores atapeïdes de mails no donaven l’abast.

Ordres i contraordres, responsabilitats que es passaven els uns als altres, crits i estupefacció eren el que poblava aquells recintes, i es comprenia sense dificultat que el tema, per les raons que fos, se’ls havia escapat de les mans transcendint l’àmbit municipal, provincial i autonòmic i considerant-se sens dubte una qüestió d’Estat en la qual els ministres i funcionaris es culpaven els uns als altres.

La senyora Júlia havia enviat un comunicat de caràcter fulminant als mitjans, el qual per alguna raó, potser folklòrica, va ser publicat per aquests en la seva integritat comentant-lo àmpliament.

Un altre manifest igual de radical va aparèixer en les entrades de les estacions del servei subterrani i a Sants i la plaça Catalunya, on es transmetia el següent anunci pel canal de televisió del metro, àdhuc pels altaveus dels vagons, del qual va donar compte tota la premsa, en particular les emissions de les TV locals.

« Avisem el públic usuari que a partir de les 20 h d’avui el servei que brindem no funcionarà a causa de la vaga que hem decretat en la companyia –la qual està recolzada per la totalitat del moviment sindical ferroviari– amb motiu d’haver-se detectat una conspiració per saquejar la nostra muntanya materna, el Montjuïc, el qual està sent buidat i utilitzat amb finalitats perverses per gent que ni tan sols és d’aquí i només busca el poder econòmic i polític lligat als pitjors depredadors, que s’han fixat en la muntanya per saquejar-la i realitzar les seves malifetes comprovades ».

48

Totes aquestes notícies van arribar immediatament al Cercle de la Premsa, on Joan, qui havia fet molt bona amistat amb Asdrúbal, li va comentar un fet sorprenent lligat a tot el que estem narrant. Es murmurava que a la ciutat de València un altre empresari havia donat a conèixer de manera privada a un seguit d’inversors la idea de crear una illa a 1 km de la platja de La Malvarrosa amb similars característiques a la de Trepat, incloent la dessaladora, i que deia que en cas no es pogués efectuar es podria exportar igualment a altres llocs del món.

D’altra banda, s’havia descobert la fabricació per Trepat d’immensos receptacles de plàstic reforçats amb tres capes i pràcticament immunes a qualsevol filtració en un indret on ja s’havien fet proves per contenir, per sota de la superfície del mar, immensos bossots d’aigua procedents del Montjuïc.

– Increïble, la cosa aquesta de la competència amb Trepat, va riure animat Costa, això té molta substància.

– I tant, va dir breument John.

– Hem de publicar tot això sense tardança donant-li una forma adequada, ja que hi ha altres notícies que hauríem d’analitzar.

– Sí, va intervenir novament John, aquest pocavergonya patrocina una escola d’arqueòlegs que ha demanat permisos extraordinaris per estudiar el Montjuïc a la recerca d’objectes romans, grecs i fenicis que, diuen, es troben en diverses capes de la muntanya. Cada vegada semblen més certs els anuncis dels que han donat compte els mitjans, recollint-los de misterioses fonts populars o de personatges foscos que semblen molt millor informats que les autoritats.

49

Al mateix temps, els trens de la xarxa barcelonina van ser jutjats com els pitjors i amb més problemes d’Espanya. Els serveis van començar a alterar-se gairebé de manera regular i els busos i camionetes que van contractar les autoritats eren insuficients per a solucionar el problema de cap de les maneres; els retards per arribar a les destinacions van augmentar gairebé en dues hores de mitjana i les aglomeracions, cues i incidents van començar a esdevenir violents. A tots aquests inconvenients es van venir a afegir els problemes derivats de la monstruosa construcció de l’AVE, tren d’alta velocitat que uniria la Ciutat Comtal amb Madrid, el qual portava diversos anys de retard i interrompia els passos i accessos des de totes direccions. La gent caminava com somnàmbula tractant que algú els acostés a la seva destinació o de trobar pas entre vies mortes o accessos tancats, tot esperant ajuts. Es va haver d’ordenar una setmana de festa i es van començar a repartir aliments i begudes mentre es decretava zona de desastre a la ciutat i es planificaven els ajuts des de la resta d’Espanya i el món.

Especialment els comerciants, calculant les seves pèrdues abundants, van encapçalar protestes, i inesperadament les manifestacions al Poble Sec sobre el planejament del metro i les inundacions de les cases provocades per les infiltracions d’aigua van acabar en baralles amb les autoritats policials, les quals van haver d’intervenir amb gasos i bales de goma i van denunciar a l’opinió pública que havien estat agredides per algun veí amb arma de foc. Les coses adquirien un caire cada vegada més violent, mentre Núria, a través del seu programa « Des de la meva finestra », havia pres sota la seva direcció els estudis radials de « La Veu de Montjuïc » i transmetia les notícies dels molts col·laboradors que formaven part de les xarxes que s’havien anat formant des de la confraternitat, on van participar de forma decisiva amb les seves respectives furgonetes, duent i recollint missatges i coordinant els diversos focus d’insurrecció, tant Fernando Ariza com els seus amics Pedro i Héctor, també ecologistes, els quals recorrien la ciutat i enviaven informació a través dels seus mòbils. I per descomptat, el públic femení es va bolcar decididament en la causa que sostenien la senyora Júlia i les seves adeptes, fent-ho de manera gairebé unànime i aportant cadascuna segons les seves possibilitats.

50

– Amb vostès, Núria Gilbernat des del teatre dels fets, transmetent en català: « Benvolguts amics, aquesta locutora no pot deixar de sentir-se emocionada davant dels esdeveniments que estem vivint. Columnes de dones, mestresses de casa, professionals de diferents especialitats com ara infermeres, dentistes, mèdiques de l’Hospital de Sant Pau, arriben a l’escenari dels fets enfervorides i disposades a defensar el que elles, les seves mares i àvies han cregut que era seu des de sempre. Identificades amb aquesta rebel·lió, la qual ha estat anomenada de Les Aigües, no només testimonien el seu suport a les seves tradicions més preuades, sinó la importància decisiva que les dones han passat a tenir en aquest període històric. Endavant alegres germanes, les noves segadores del segle XXI! Diguem sí una vegada més als nostres drets i complim com sempre ho hem fet ».

Núria es va prendre el seu te de sarsaparrella barrejat amb til·la i va passar el micròfon a Laia Prats, qui era al seu costat. Ambdues transmetien des del saló i menjador de casa meva, mentre jo i Asdrúbal, amb la seva veu àmplia, franca i digna de confiança, fèiem el mateix des del meu escriptori.

Laia deia en aquell moment:

– « Les sòcies i cadets del Barça han format una comissió que està reunida en aquest moment. Els cadets barons del club han decidit afegir-se a les seves conclusions, així com els equips femenins de bàsquet, voleibol, handbol, hoquei, natació i futbol. El club ha noliejat deu busos amb rumb a Montjuïc amb les principals jugadores i dames de la comissió honorària i es dirigeixen a l’escola de l’INEF, revoltada des de les primeres hores de la matinada d’avui. La ciutat esportiva ha tancat les seves portes encoratjant els seus socis i usuaris a encaminar-se al Montjuïc, especialment a les instal·lacions olímpiques. »

Núria va prendre la paraula:

– « Hem rebut un missatge de la plaça del Pi. Un grup de 200 persones s’hi han congregat mostrant la seva solidaritat amb les senyores defensores de Montjuïc, i algunes d’elles es dirigeixen cap a l’escenari de l’efervescència ».

« Des de la seva seu de la Vall d’Hebron, la Colegiata Marsilio Ficino encapçalada entre d’altres per Toño, la seva dona i els seus fills músics, i altres membres del planter, el clown i primer actor Carlos del Puente de Alcolea, la sinuosa xiqueta de Palma dos Santos, la serena Mª Victoria i els esposos Peter i Jezabel, tots ells de Saragossa, i altres tants i tan estimats artistes, molts d’ells recentment integrats a la tropa inicial, confraternitzen amb el personal femení del centre sanitari Pere Virgili, el qual no dubta a fer costat al moviment. Anem per feina! –sembla que diguin els seus cors ».

« La unió de parteres i personal auxiliar obstètric, va intervenir Laia, han decidit donar suport a la vaga de les nostres germanes ferroviàries amb un minut de silenci davant la bandera catalana ».

« Les Corals i Orfeons, així com el “Grup de veteranes retirades de l’Empordà”, cuinaran 300 quilos de “fideuà” i han fet donació de botifarra negra i blanca i altres embotits típics. També el restaurant Can Culleretes de Figueres i la Fraternitat Espiritualista de Catalunya han contribuït amb 200 racions d’escalivada, i el gremi de Forners i Pastissers ha enviat 300 kg de coca. Els vinyataires aporten també des del Penedès i el Priorat barrils dels seus millors vins i caves ».

« En aquesta emissora s’han rebut igualment donacions de tot tipus, va continuar anunciant Núria, que farem arribar als diferents museus ocupats per les dones, començant per les que treballen en aquestes institucions. Les olles populars s’han instal·lat en el Palau Nacional i altres punts estratègics de la nostra muntanya. No donem l’abast i el convidem a què si vostè vol ajudar amb aliments ho faci a través de les portes que tenim controlades a la plaça d’Espanya, des d’on seran distribuïts als diferents focus rebels, encara que ja pot dir-se que tot el Montjuïc ha estat pres per les forces de la restauració. Aquesta és una revolució, senyors! Qui ho hagués pensat! Però hem de destacar que cap de les dones no va armada, ni tan sols amb els cullerots de la cuina o els bisturís elèctrics amb què operen els cirurgians. És una rebel·lió pacífica ».

Al mateix temps Asdrúbal i jo, ell amb molta més categoria i convicció, transmetíem els missatges en castellà fins que va arribar John Casals, qui així mateix va començar a difondre’ls en anglès. D’altra banda Isaac, un jueu bohemi i intel·lectual i famós escaquista que coneixíem del Cercle de la Premsa, llançava les seves al·locucions en sefardita, sorprenentment, ja que no sabíem que hi havia una xarxa d’emissores instal·lades a New York, Londres, París, Romania, Turquia, Jerusalem, etc. que transmetien en aquesta llengua.

En un moment donat Laia va deixar de transmetre en català per fer-ho en francès, mentre tot el pes en aquesta llengua queia damunt Núria. Alguns ho fèiem des de l’estació radial de la meva estimada, i altres, com Isaac, per Internet.

« Les “puntaires” de Vilanova, els “Xiquets de Valls” i la Unió de joves que executen la gralla i el flabiol entonen les seves melodies, mentre a Vic la Banda Municipal al complet toca l’himne nacional catalanista d’“Els Segadors”, i els “escolanets” de Montserrat junt amb els frares i ermitans que habiten al massís vénen caminant cap a la ciutat ».

« Els membres del Círculo Ecuestre, encapçalats per José Antonio Samaranch i així mateix Conxi la manicura i les seves amigues, han barrat el carrer Balmes i igualment la Diagonal amb els seus automòbils a fi d’evitar el pas de les autoritats ».

« Els pescadors de la Barceloneta, que havien participat valentament i agosaradament en el rescat dels passatgers del vaixell italià, fan sonar les seves sirenes des del Port Vell i naveguen en cercles per tota la zona portuària portant la Verge del Carme i Santa Madrona a la popa de moltes de les seves barques, mentre es barregen amb els iots i vaixells de vela de marines properes i amb els tripulants que vénen de la Costa Brava, alhora que ens envien notícies de la Tàrraco romana, la Tarragona d’avui, sobre festes i balls a les seves places mentre a la Catedral se succeeixen els serveis religiosos ».

« L’autoritat militar es manté expectant i no dubtem que mira amb simpatia la nostra rebel·lió atesa la irregularitat de fets que s’han produït al seu entorn. Aprofitem per declarar, en benefici del nostre honor militar, que s’ha comprovat que les bengales que va encendre l’exèrcit la nit del 19 de maig no poden haver estat les causants de l’incendi del vaixell de passatgers de la naviliera Grimaldi que es trobava al port –va manifestar Asdrúbal en un perfecte castellà vibrant–, doncs s’ha descobert que una part de la sala de màquines ja havia començat a cremar després de diversos intents fracassats, segons que es va poder observar als motors i instal·lacions de la nau on van explotar diverses bombes, de les quals ja ningú no dubta de responsabilitzar a l’organització terrorista Al Qaeda, fins i tot per la seva forma d’actuar en altres ocasions. Ens felicitem per això i fem nostra l’alegria que van experimentar les dones militars responsables d’aquesta plaça forta, el castell de Montjuïc ».

« A l’entrada de la plaça d’Espanya es ballarà una sardana gegant des de les 6 del matí fins a les 12 de la nit de forma contínua, amb el lema “Per protegir allò que és nostre”, va continuar Núria en català. La porta d’alguna manera més vulnerable de Montjuïc és vigilada per la multitud de ballarins ».

En fi, que no hi va haver ni una sola població de Catalunya que no festegés o es mobilitzés d’alguna forma expressant la seva joia, àdhuc els nombrosíssims caçadors de senglars de la Serra de Collserola, els quals duien les seves preses exhibides al davant i al sostre dels seus automòbils.

51

Els primers moments van ser d’una enorme confusió, però a mesura que transcorrien les hores l’Ajuntament i la Generalitat van anar solucionant a poc a poc els incommensurables problemes que es projectaven sobre la ciutat, on s’instal·lava de manera directa la rebel·lió sense violència i un temperament francament jovial feia presa en la ciutadania, la qual, d’una revolada, va donar un gir de 180 graus en el seu caràcter, i va passar de la desesperació a la temprança com per miracle.

Socialistes, conservadors, capitalistes, comunistes, esquerrans, dretans, van perdre per uns dies la seva raó de ser i es van veure depassats per circumstàncies particulars; la rebel·lió era de tots i es propagava d’una manera que no es podia aturar. Era el món modern el que queia estrepitosament en els cors de la multitud, encara que la majoria no en tingués consciència, ja que era quelcom que se situava per sobre de qualsevol raonament. Un univers havia acabat, estava mort i un altre renaixia de les seves cendres; l’estat de xoc era general i els homes i les dones no volien sortir d’ell. Per fi una cosa nova havia fet eclosió i per tant es vivia una novíssima esperança que explotava en miríades d’espurnes d’alegria, potser d’amor, fins i tot per a aquells que mai no s’haguessin permès aitals sentiments o els haguessin negat sistemàticament. A tot arreu es multiplicaven les expressions individuals o col·lectives de joia, de solidaritat, i ningú no va quedar fora d’aquesta profunda commoció, d’aquest estat paradisíac de plenitud sense explicacions ni adjectius; expressions com dolents o bons, encertats o equivocats, van perdre durant aquests dies tot el seu sentit.

52

Mentrestant, per la nit, Núria, qui havia descansat un parell d’hores, prosseguia amb el meu suport i el de la multitud de fonts que s’acostaven a l’emissora des d’on transmetíem.

– « Totes aquestes mostres de ajuda que s’han anat sumant lentament, en successió, encara que s’han produït en unes poques hores, fan que els diferents esdeveniments de suport adquireixin característiques úniques a la Ciutat Comtal. A això s’ha d’afegir que les “Mosses d’Esquadra” s’han unit a la defensa de Montjuïc i animen els seus companys a fer el mateix (notícia que va encantar a Isaac). La Policia Nacional no desitja de cap manera intervenir en esdeveniments no delictius de caràcter local. Igualment, el Govern central no es manifesta de cap manera sobre això, però sembla més aviat procliu a la tolerància envers tots aquests actes, els quals, malgrat que tenen un caràcter festiu, s’afermen en llur determinació, que és la de boicotejar de diferents maneres, bloquejant metafòricament pàgines exclusivament comercials i financeres d’Internet, creant així obertures transversals i obrint noves perspectives on els diners no siguin sinó una cosa secundària. És a dir, que es treballi per viure i no es visqui per treballar. També s’han posat busos i automòbils travessats als carrers més transitats que menen als diversos edificis ja presos per les dones de Barcelona i que enumerem a continuació: en primer lloc el Palau Nacional, la seu del comando rebel que s’ha anat fortificant amb tanques fetes amb sogues que són considerades defenses màgiques per la comandància d’aquesta veritable revolució encapçalada per la directora del telefèric, la senyora Júlia Blanch i el seu estat major. Nombrosos museus s’han acoblat des del començament a la rebel·lió i també, com hem vist, els diversos estrats esportius, igual com el Poble Espanyol i els seus artesans i serveis gastronòmics; els teatres i elencs de saltimbanquis ocupen els jardins del Palauet Albéniz », va intervenir alegrement Núria.

– « D’altra banda, núvols de periodistes fan fotos de la comandància i se’ls ha donat el següent comunicat: “Nosaltres, en representació de totes les dones de Barcelona i per tant de les nostres germanes al món capaces de jugar-se-la per defensar les seves utopies, hem decidir en el dia d’avui rebel·lar-nos contra les intrusions i projectes d’apoderar-se del nostre turó, mare i pare de la ciutat i de les seves riqueses gelosament guardades pels seus habitants. Quan se sàpiguen les diferents raons per les quals hem estat objecte d’espoli es podrà entendre amb més claredat la nostra actitud. Només direm que gairebé totes elles estan relacionades amb l’aigua, líquid vital mare i pare, com la nostra muntanya, de tots els éssers humans i dels minerals que conté, a part de la invasió immobiliària i la pèrdua dels nostres propis territoris, els quals, pel fet de ser considerats sòl urbanitzable i no haver estat preservats com a terrenys protegits, poden arribar a ser utilitzats per construir enormes edificis, tal com ha succeït a Marbella i a molts altres llocs d’Espanya. Per això, les nostres germanes han comprès que defensar la muntanya és també defensar la seva ciutat i la seva tradició dels saqueigs més escandalosos que mai s’hagin conegut, dirigits tots ells per la màfia del món modern. La nostra rebel·lió és pacífica, com es pot apreciar, però no deixarem cap dels nostres llocs fins que les autoritats hagin reconegut la justesa de la nostra causa i els seus nobles propòsits, els quals arriben a tots els habitants de Catalunya, beneïda regió d’Espanya i d’Europa; així doncs, no dubtem a afirmar que estem defensant tot el continent, el qual no es deixarà vèncer gràcies a la influència i l’actitud de les seves dones.

Dones de Barcelona, dones de Catalunya, dones d’Espanya, de França i d’Europa, no donarem un pas enrere en la defensa del nostre destí històric!” ».

53

La matinada del dia 26 es va formar un enorme cercle simbòlic al Fossar de la Pedrera, de tres cèrcols, on podien distingir-se tant el comandant dels bombers voluntaris com les integrants de la confraternitat i fins i tot el parc Joan Casals Smith, acompanyat de dues joves precioses i dones ja grans, algunes ancianes, de la seva família que encara podien mantenir-se dretes o que eren portades en carros de rodes pels seus parents; la majoria eren dames, encara que també s’hi distingien molts homes, entre ells el futbolista càntabre “Budita” de la Penya seguit per nombrosos companys coneguts com a notoris esportistes de Catalunya, entre els quals destacaven el gegantó Puyol, el petit crack argentí Messi, els germans Gasol i molts d’altres. També funcionàries i funcionaris menors del govern, com ara secretàries i arxivers i personal de mestrança de diverses institucions, els quals, units per un estrany sentiment gairebé religiós, ploraven angoixats o esclataven en explosions de riure.

La major part de la concurrència era del propi Montjuïc, de L’Hospitalet i les barriades de Sants i Les Corts, encapçalats pel Comte d’Urgell, els Marquesos de Castelldefels i Sentmenat, així com dames de beneficència de la Bonanova i agrestes amazones dels clubs hípics. Ningú no faltava en aquesta cita, la qual va acabar fusionant tot un poble amalgamat en un afer de caràcter nacional.

54

El dia 26 per la nit es van reunir les germanes al seu local habitual. Anaven totes vestides amb les seves millors gales, moltes d’elles acompanyades dels seus fills i esposos, ja que la reunió que es mantenia aquell dia era anomenada « blanca », és a dir apta tant per a homes i dones com per a estranys a l’organització. Totes passaven per torn davant la maqueta que estava ubicada, com recordarem, davant el púlpit de la Superiora, desfeien els paperets que s’havien nuat en dies difícils i els sotmetien al foc d’unes espelmes de color vermell damunt les quals s’esfumaven enlaire. Aquestes processons, les van encapçalar les nenes i les joves verges seguides per les més ancianes, i finalment per les senyores en actiu encara en edat de producció. Va assistir també la profetessa del Montjuïc, qui va entonar unes complantes bellíssimes que van commoure i per moments van esgarrifar l’auditori. Es va oferir a tots els presents un got d’aigua sagrada, gelat, extret de les profunditats més remotes de la muntanya. En un moment donat, i sense previ avís, els aplaudiments van brollar per tot arreu i van durar llargs minuts, mentre les llàgrimes, les rialles i els somriures d’alegria es reflectien a tots els rostres, com si la ingestió d’aquell líquid hagués produït en tots un efecte transmutatori. Després es van repartir llums de bengala entre els assistents i aquests es van retirar de manera ordenada, marxant pel Paral·lel cadascú amb rumb cap a casa seva.

55

El dia 27 s’havia organitzat una gran festa al Cercle de la Premsa a la qual havien d’assistir tots els nostres amics, especialment aquells que havien tingut una participació més o menys activa en els esdeveniments ressenyats anteriorment. Allà hi eren el valent Asdrúbal Costa, acabat de sortir del bany –com sempre– i vestit amb les seves millors gales, molt previngut envers la ranura per on tanquen les portes de l’ascensor. La seva fidel i simpatiquíssima Laia, tan graciosa! i bonica, vestida de manera lleugera i elegant. Joan Casals, munit de la seva pipa, amb un blazer creuat blau marí tot just recollit de la tintoreria. Núria, radiant i jovial acompanyada d’aquest Salvador igualment engalanat amb robes potser antiquades, com les de l’historiador i ecologista Fernando, amb un vestit de ratlles diplomàtiques i una corbata estrident. Amanda, la seva dona, vestida a la usança del sud amb un preciós vestit de volants amb llunes grogues sobre fons negre, pinta de carei i mantellina. La dolça germana Carlota. Miranda, una amiga del grup, amb un vestit negre senzill i unes sabates de taló de pell de serp sobre les seves mitges igualment negres, tan afavorida com la seva cunyada Ana. La senyora Júlia, de llarg i de tafetà, també de negre i amb una joia de brillants puríssims sobre el pit. Montse, qui s’havia engreixat una mica –potser estava embarassada un altre cop–, amb un vestit vermell i un mantó de Manila de fons negre i flors a to, acompanyada pel seu espòs Jordi, sempre atent i concentrat. La germana Esmeralda, abillada de verd i amb una pedra rústica enfilada en platí, la qual era sens dubte una esplèndida maragda colombiana d’un color profund. Va aparèixer també fugaçment l’ancià president de la Colegiata embotit en un esmòquing una mica arrugat, com tot just tret d’una maleta –puix que arribava de viatge–, seguit de la seva bellíssima esposa esportista vestida de seda salvatge grisa amb un enorme robí a la seva mà dreta; en fi, havien arribat els incitadors d’un moviment que, sense proposar-s’ho, va resultar ser popular i alliberador.

A poc a poc es van anar distribuint pels salons i es van organitzar diverses rotllanes. En una d’elles Fernando Ariza m’explicava la relació entre l’eternitat i el temps i les funcions respectives de la Providència i del Destí, assumpte que en aquell moment vaig comprendre per primera vegada així com el del sentit del mite en connexió amb l’inici de tota història. Va agafar molts exemples dels romans primitius, i també va posar símils amb l’Imperi que jo coneixia bé a través dels meus estudis, tot insistint en el concepte de la Providència com a instrument del govern de l’Univers. També em va citar algunes idees que jo ja havia llegit a Toynbee i que consideraven la Història d’una manera biològica, és a dir com a un animal o entitat subjecta a lleis i avatars, fins i tot un protoplasma que prenia diferents formes, com qualsevol altra criatura del cosmos. Confesso que jo estava veritablement sorprès, i diria que superat per tot el que sentia, la qual cosa no era en definitiva sinó un conjunt d’intuïcions que em semblava haver conegut des de sempre, de la mateixa manera que els conceptes de macrocosmos i microcosmos i el de l’home com a generador i objecte i subjecte del que s’anomena Història.

En una altra habitació, Jordi Rossell, el marit de Montse, qui semblava definitivament embarassada del seu quart fill, ens deia el següent amb llenguatge precís i en relació a una intervenció que li havia tocat de manera oficial, la qual va iniciar alertat per algunes informacions del Poble Sec que es van colar per mitjà de la Fraternitat i que ell, sorprès, va descobrir al diari. En aquest sentit ens va repartir una minuta que deia el següent, i que reprodueixo íntegrament per honorar funcionaris honestos com aquest:

« Vaig llegir en un diari de la ciutat una notícia que es feia eco de la constitució, en el Poble Sec, d’una plataforma de veïns afectats per la construcció del túnel de la línia del metro que havia d’enllaçar el seu barri amb el de la Zona Franca a través de la falda de Montjuïc. En la notícia figurava el nom del president de la plataforma (Josep), i vaig aconseguir el seu telèfon mitjançant el periodista que firmava l’article. El vaig trucar i ens vam citar reservadament. Va acudir a la cita amb dos veïns més (Joan i María Josep, si no recordo malament) i vam mantenir una xerrada en la qual vaig comprovar el fonament i seriositat de les seves preocupacions, les quals havia començat a considerar com el reflex en el pla horitzontal d’accions que s’estaven desenvolupant a un altre nivell de la realitat. Em vaig comprometre amb ells a vetllar perquè el projecte no perjudiqués el barri ni les aigües de la muntanya, i me les vaig apanyar en els dies següents per introduir-me en el grup de seguiment de la redacció del projecte constructiu del túnel.

Ometo citar –per tediós– el detall de les discussions tècniques al si del citat grup de treball, àmbit en el qual més d’un es mostrava perplex per les meves intervencions, i em limitaré a ressenyar el seu desenllaç (al meu entendre, favorable) pel que fa a les preocupacions dels veïns del Poble Sec: en cas de construir-se el túnel (per al qual no hi ha pressupost a dia d’avui i no veig quan podrà haver-n’hi), aquest s’executaria amb un mètode mecànic que evitaria completament la subsidència dels edificis i sense efectuar bombaments per rebaixar el nivell freàtic local. Quant a les aigües de la muntanya de Montjuïc que poguessin afluir al túnel, ja sigui en la seva fase de construcció o una vegada posat en servei, no serien derivades al clavegueram ni empleades en regs sinó retornada a l’aqüífer mitjançant “piscines” superficials filtrants a les quals s’elevarien els fluxos després de ser recollits a la cavitat ».

L’ancià fundador de la Fraternitat i la revista electrònica SÍMBOLOS, avui president de la Colegiata Marsilio Ficino com ja havia dit dir, tossia en un racó enfilat a la seva cadira de rodes, mentre la seva esposa li col·locava una màscara especial per a la pols ambient. Toño i la seva dona Daisy, experts en balls de saló, feien piruetes molt a la moda. A la senyora Júlia se la veia radiant i feliç envoltada de les seves amigues i deixebles i també de moltes senyores sindicalistes amb qui havia volgut compartir aquestes victòries, ja que tots suposàvem que havíem allunyat els rondaires i enemics del nostre sagrat Montjuïc, derrotant-los definitivament. Ningú no va faltar a la cita i fins i tot el nostre estimat Asdrúbal Costa ens va delectar amb alguns increïbles trucs de màgia, un dels quals va incloure la pròpia Laia, a qui va fer desaparèixer i aparèixer en un tancar d’ulls.

En fi, tot era alegria, amor i germandat entre nosaltres i així ens vam acomiadar molt emocionats.

56

La vigília del dia de Sant Pere i Sant Pau, que com se sap es correspon amb el 29 de juny, vaig rebre notícies de Saragossa que m’informaven que la meva mare havia tingut una recaiguda profunda d’una malaltia que feia anys que patia. Ho vaig comunicar a Núria i vaig decidir partir l’endemà pel matí, ben d’hora. Vaig llevar-me a trenc d’alba, em vaig banyar i vaig baixar per agafar el meu automòbil. Recordo que anava serè, tranquil, sense complicacions fins arribar als Monegros. Però aquí es va produir una total interrupció de la consciència de la qual vaig despertar diversos mesos després, en els primers dies de novembre, internat a una clínica de Saragossa.

Aquesta tornada a la vida va ser lenta i per petites etapes, recordant només alguns fragments, primerament de la meva infantesa, de qui jo era o creia ser, és a dir sobre la meva identitat i les meves disfresses, i després detalls de la meva existència que anaven apareixent en la meva consciència una mica sense ni com va ni com ve. Un dia que em vaig sentir indescriptiblement millor, vaig aconseguir preguntar a la mèdica que m’atenia la data que érem i el lloc on em trobava. Vaig aconseguir rememorar qui havia estat, vaig preguntar per la meva mare i em van informar que continuava malalta.

Quant a mi, portava internat més de vuit mesos en aquell hospital, havia sortit tot just llavors d’un estat de coma molt prolongat, i m’havien traslladat feia poc a una nova sala. Tot això ho vaig anar esbrinant amb aquella mèdica que em tractava amb molta calma i caritat i que em va dir es deia Maite Álvarez. Alhora anaven apareixent, no ja els records més llunyans que em van envair al començament de la meva recuperació, sinó moltes de les qüestions que he narrat en aquest llibre. De manera vaga vaig evocar així mateix que tenia una documentació periodística sobre molts d’aquests esdeveniments, encara que em va ser impossible localitzar-la, ja que jo no tenia pertinences personals amb mi. D’altra banda, ningú no sabia donar resposta a les meves indagacions sobre si havia rebut visites i qui eren, ja que com ja he dit havia estat traslladat recentment a aquest nou pavelló retirat de l’hospital, després d’haver sortit de les cures intensives per començar la meva recuperació.

Però a poc a poc van apareixent els primers grans trets de la meva vida recent, començant per la presència de Núria, la qual no sabia amb claredat si havia existit, o si era el producte d’un son o de la meva al·lucinació, doncs un dia la imaginava com una dona bellíssima i intel·ligent, i altres gairebé com una disminuïda, amb el cabell brut tenyit de vermell i amb un aspecte passat d’intel·lectual francesa dels anys 50, una harpia en definitiva; de la mateixa manera, la preciosa torre a la masia fortificada on ella vivia es transformava en un casot als voltants de Cerdanyola a tocar d’un sorollós taller mecànic o alguna cosa per l’estil, tot bastant corroït pel rovell. No recordava la major part dels fets i només algunes imatges fugaces d’un coix o la serietat d’un mestre apareixien esporàdicament davant meu. Se succeïen les jornades i no aconseguia precisar amb claredat gairebé res, potser pels efectes de la medicació.

Em vaig aferrar llavors a Maite Álvarez, a qui preguntava una i altra vegada pel meu passat immediat i per tot allò que podia o tenia a mà. Ella, sempre generosa, em demanava calma i em deia que lentament aniria recuperant la memòria. També vaig entendre que estava abusant d’ella, i un dia en què la inquiria massa exaltat sobre quina part dels meus records eren realitat o ficció, ella, de sobte, es va aturar en sec, va introduir les seves mans entre els llençols, em va agafar amb força dels ous i me’ls va estirar d’una manera brutal mentre em deia mirant-me serenament de fit a fit:

– « En aquest món traïdor, res no és veritat, ni mentida, tot és segons el color del cristall amb què es mira ».¹

NOTA