DEFENSA DE MONTJUÏC
PER LES DONES DE BARCELONA

Federico González Frías

Amb la col·laboració de Mireia Valls
i la de Mª Ángeles Díaz i Margarita Batlle

III Part

Quan havia passat una mica més d’un any del meu accident i havia recuperat la memòria, els metges van considerar que ja podien donar-me l’alta, però pel que sembla això va ser prematur i hom no va tenir en compte els components psicològics del succés, la qual cosa va provocar una crisi que em va vèncer completament. En efecte, tenint ja aquesta història del meu passat al davant, vaig començar a investigar sobre els personatges amb qui em vaig relacionar durant els meus anys catalans. Vaig recordar algunes individualitats i esdeveniments significatius nítidament i també números telefònics que llavors em sabia de memòria i als quals vaig recórrer a la recerca d’informació sobre la revolta de Montjuïc i els actors que la van desencadenar, i sobre tot el record de la meva estimada, petita Núria, desapareguda del meu ser com un foc fatu que només havia tingut per escenari algun replegament amagat de la meva consciència, dissortadament per a la meva ànima adolorida.

Aquest primer despertar havia estat molt anguniós i vaig sentir que s’amuntegaven en mi les imatges, plenes de fúria, temor i una profunda depressió en la qual queia com en un abisme, dia rere dia. Finalment el metge de capçalera de tota la vida, l’« aragonès » doctor Briz, gràcies a una atenció constant, va aconseguir portar una mica més de calma i pau als meus convulsos records. També una medicació que em permetia dormir per les nits, encara que amb efectes secundaris durant tot el dia. El doctor Briz era el meu pare i no ho era..., era el meu padrí, gairebé com un padrastre. En la meva infantesa atenia el seu consultori i després de la feina venia al nostre apartament, on la meva mare el rebia i ell s’hi quedava fins a la mitjanit. Però no vivia amb nosaltres sinó que era propietari d’un pis al mateix edifici –davant el Gran Hotel– on habitàvem, i pujava a dormir a casa seva llevat dels dissabtes i els diumenges, quan es quedava amb nosaltres, encara que mai no em va arribar a passejar per la plaça de los Sitios d’allà a la vora ni pel bellíssim museu que hi donava.

Jo estava intrigat per la meva vida passada perquè sé que la història té una projecció i per tant tot un material on estaria oculta d’alguna manera la causa de les meves penes, com un collar d’escenaris diferents però anàlegs.

Des dels primers moments de la meva darrera recuperació el doctor Briz em va dir que havia rebut un sobre que havia arribat a casa de la meva mare quan jo estava en coma i que ella va acabar obrint finalment poc abans de morir per veure si hi havia algun corresponsal a qui es pogués fer arribar la notícia del meu estat de salut, però no hi va trobar cap adreça ni nom real. La meva mare sabia molt poc de la meva vida a Barcelona, gran ciutat que sempre havia mirat amb certa alarma acostumada a una vida tranquil·la a Saragossa.

– Jo mateix, em va dir el doctor Briz, vaig iniciar recerques per trobar-te durant els teus anys a Barcelona perquè tu ens explicaves molt poc a les cartes; però no vam poder localitzar-te. Quan vas tenir l’accident et van portar en una ambulància ja que duies el teu document d’identitat, on consta l’adreça d’aquesta casa, la qual continua essent la teva i la meva encara que visquem en pisos diferents, i on hi vas arribar gairebé mort.

El dossier que em va lliurar el doctor Briz estava acompanyat d’una misteriosa esquela impresa en computadora que deia: « T’envio aquest llibre que vas escriure, amb un petó afectuós, Madronita. »

Tot això em va fer meditar molt, com també aquella altra nota que vaig rebre –o vaig creure que rebia i que em va lliurar aquella jove bellíssima– en els dies singulars que es va forjar la reconquesta de Barcelona. I finalment vaig pensar atònit en aquelles ulleres negres que acompanyaven la tramesa i que podria jurar que eren les que duia la pitonissa de Montjuïc el dia que la vaig seguir fins un petit parc a l’esmentada muntanya. Sorprès, les vaig tenir a les meves mans preguntant-me en com era possible tot això; unes circumstàncies i uns fets que em superaven.

En recuperar-me, el doctor Briz em va atendre amablement, es va interessar per la meva situació econòmica i em va dir que la meva mare li havia confiat la meva ventura en la subsistència, la qual cosa imagino que volia dir a la pràctica que podia confiar en ell i l’amplitud de la seva butxaca. A continuació el doctor (seria el meu pare? O seria el meu pare aquell altre de qui la meva mare era vídua, el de la foto, el qual em va tenir de manera pòstuma, és a dir després d’haver mort?), el meu padrí, per anomenar-lo d’alguna manera, em va començar a interrogar sobre el meu passat català amb un afany que em va semblar exagerat ja que mai no havia tingut un tracte íntim amb ell, per la qual cosa tampoc no podia confiar-li els meus dubtes sobre l’accident i tot el que aquest havia provocat, raó per la qual vaig evitar d’aproximar-m’hi. Va insistir i novament va obtenir la callada per resposta, i com que va tornar a molestar-me una altra vegada amb la seva tos de gos, li vaig contestar amb tota desimboltura i simulant saviesa:

– Jo sóc jo i la meva circumstància, com va dir Ortega –eludint la inquisició, la qual cosa va provocar el seu rebuig més enèrgic, i un silenci compacte es va establir entre els dos.

Una vegada que vaig rebre els documents que em va lliurar Briz, em vaig posar a llegir-los amb avidesa. I llavors vaig decidir publicar-los com una narració –dirigida a Núria secretament– afegint una tercera part a tall d’epíleg, ja que malgrat ser historiador, vaig rememorar les meves antigues aficions literàries.

Jo pensava que hi havia moltes maneres de narrar, tot i que vaig trobar-me que només la novel·la era considerada, i sobretot que aquest gènere a què es referien és una de les tantes formes, com ho demostra la resta de la literatura. Afegirem que el segle XIX aquesta ja era la manera de relatar, i que s’hi van entregar Charles Dickens, Fedor Dostoievski o Flaubert.

Les grans obres literàries, començant pels mites, són maneres en les quals es manifesta allò que és intel·lectual, un assumpte vedat a la novel·la d’avui. Aquesta caiguda de la qualitat i el gust literari exclou la filosofia, l’assaig, o el teatre i la poesia, per no esmentar la història, verdadera novel·la viscuda pels seus personatges i protagonistes.

Però la narrativa moderna veritable, l’autèntica, es proposa comptar no des d’un punt de vista lineal amb predomini del que és psicològic, com en el model obtús de la literalitat i la literatura infantil per a adults actualment de moda, sinó justament prescindint d’això i de la dependència de caràcters més o menys realistes, suposant que la « realitat » existeix veritablement. Això no és nou i totes les grans novel·les i obres literàries ho han conreat, des dels ja esmentats mites de tots els pobles fins l’Ulises de Joyce, excepte certa narrativa de munts de frases i situacions prescindibles tan consumibles avui com en el segle XIX i que necessita una pretesa lògica a la qual hom s’ha d’aferrar.

Reprenc el fil; juntament amb el que jo havia escrit i amb les misterioses ulleres negroses venia una altra carpeta que contenia retalls periodístics anàlegs als que jo havia utilitzat en la meva obra, però sense cap comentari ni res que s’hi assemblés, només notes d’informació publicades en diferents mitjans.

Això va ser el que va cridar la meva atenció perquè denotava que algú s’havia ocupat posteriorment del temari pel qual jo navegava quan vaig escriure la primera i la segona part d’aquest llibre, i que també havia afegit el final de la segona, és a dir que explicava l’accident –cosa que sens dubte jo no havia pogut efectuar–. Aquesta doble incursió en els meus escrits, és a dir els retalls desconeguts i posteriors al meu accident i, per descomptat, la inclusió de la meva terrible col·lisió de trànsit, de la qual jo no recordava res i que a més havia estat una novetat per a la meva tenallada ànima, em va angoixar.

D’altra banda, aquest final de la segona part imitava en tot la meva narració i, si així pogués dir-se, l’estil en què estava escrita l’obra.

Quina havia estat la mà que havia inclòs aquest colofó i havia inserit a les seves pàgines aquell afegitó en cert aspecte macabre, o sorprenent, una mica segons el tenor del contingut dels meus escrits? Havia estat la meva petita Núria? El meu misteriós amoret, aquella entitat anomenada Núria Gilbernat, qui de manera gairebé angèlica s’havia ocupat d’aquestes pàgines? O no seria que jo mateix l’hauria escrit com pressentint el que anava a succeir? Havia estat tot plegat el fruit de la meva imaginació literària?

En la distància, veritablement, tot semblava com un somni i àdhuc jo un somiador somiat. Se’m va ocórrer llavors recurrentment que, al contrari, jo havia estat el personatge d’una novel·la escrita per Núria en aquestes pàgines que tampoc no recordava sinó d’una manera confusa i gairebé desesperada.

Vaig rebutjar immediatament aquesta elucubració perquè em semblava artificial i més que res incompetent. I així he seguit amb aquestes vacil·lacions i embolics fins al dia de la data, ja que no arribo a aclarir el que segurament mai no podré saber d’una manera concreta i capaç de satisfer la meva lògica, apresa amb tants anys d’existència i dedicació orientada a fer-me un lloc honorable en la vida, tal com havia estat la meva minúscula ambició d’aquell moment i el que m’havia ensenyat el doctor Briz durant la meva infantesa i joventut.

Era duríssim perdre tot punt de referència i trobar-se navegant a la deriva, en qualsevol sentit, sense tenir si més no una aproximació decent al que era jo mateix. Vaig descobrir també que no només és la memòria el que es perd, sinó la totalitat de la raó del ser, del món i de l’home. Vaig comprendre que aquesta desraó era el meu present i que no hi havia port on refugiar-se, i em vaig preguntar, en aquesta situació extrema, si alguna vegada havia estat jo mateix, en definitiva, si havia viscut com un ésser humà que es podia identificar amb alguna situació, fenomen o cosa llevat del record de la meva mare i la dolça i petita Núria que sentia haver perdut per sempre, com un personatge de ficció que desapareix quan tanquem el llibre. Si estigués d’humor, diria parafrasejant Nicolás de Cusa que el meu estat era el d’una docta ignorància, o millor, una simple ignorància sense cap qualificatiu.

– A què aferrar-me?, i estant en aquestes em va arribar la vivència que aquella era la primera gran pregunta al teatre de la vida i la que dóna lloc a la filosofia, ja que tot comença quan el savi es pregunta: qui sóc?

– Em cago en Ceuta!, em vaig sentir dir en un to encoratjat que no es corresponia amb la situació del moment.

I igualment vaig advertir que a mesura que anava llegint les notícies dels diaris començava a fer-se palès un esbós borrós, però vívid, de les escenes de la primera part d’aquest llibre (les vaig escriure jo o va ser Núria?). Algunes, en particular les notícies adjuntes, em van cridar l’atenció ja que estaven dedicades, i de manera peremptòria, a una cosa tan vital com l’aire per a la subsistència. Estem parlant de l’aigua, líquid preciós l’escassetat del qual és segurament el motiu d’aquests escrits, la seva raó de ser. Es tracta ni més ni menys que de la necessitat d’aigua que va sacsejar la Ciutat Comtal (realitat o ficció?) durant la sequera en una llarga temporada dels anys 2007-2008.

– « Portar aigua en vaixells costarà 22 milions al mes » ADN, 4 d’abril de 2008.

– « Surt de Marsella el primer vaixell amb 25000 metres cúbics d’aigua potable francesa per a Barcelona ». Hoy es, 20 de maig de 2008.

També el funicular, inici de la rebel·lió del Montjuïc i de la reconquesta de Barcelona, va patir novetats.

– « Funicular fora de servei ». ¡Qué!, 18 d’abril de 2008.

– « El funicular de Montjuïc supera el milió de viatgers el primer any del seu funcionament ». Nota informativa del telefèric, 15 de maig de 2008.

El súmmum va ser que el telefèric de la senyora Júlia, origen de la revolució, es va veure transformat en un restaurant per a nuvis, aniversaris i turistes.

– « El telefèric de Montjuïc es transforma en restaurant ». La Vanguardia, 17 de juliol de 2008.

Però a més una petita advertència:

– « Una fuga química al port col·lapsa tot el dia Barcelona. Col·lapse inflamable ». La Vanguardia, 24 de maig de 2008.

També el perillós incendi de quatre iots al port.

– « Un espectacular incendi destrueix quatre iots, en danya uns altres dos i aboca milers de litres de carburants al port ». La Vanguardia, 3 de febrer de 2008.

I la qüestió borrascosa del castell de Montjuïc.

– « Assalt ciutadà al castell de Montjuïc. Bany de multituds en la jornada de portes obertes al fortí ». Metro Directo, 16 de juny de 2008.

– « Barcelona reconquesta Montjuïc. 40000 persones festegen la recuperació del fortí militar per a la ciutat ». El Periódico, 16 de juny de 2008.

I finalment una cosa veritablement sorprenent, la qual em va fer tanta gràcia que em vaig partir de riure fins que em van saltar les llàgrimes.

– « L’Ajuntament de Barcelona ha nomenat M. Trepat nou director del projecte del Zoo Marítim ». Metro Directo, 3 de juliol de 2008.

Un matí vaig pujar a l’altell de la que havia estat casa de la meva mare a Saragossa, on em trobava refent-me de totes aquestes dissortades aventures que em van dur a una convalescència molt prolongada. I vaig veure transcórrer la meva vida davant dels meus ulls en anar descobrint una per una diferents imatges meves de diverses èpoques, les quals arribaven fins i tot a l’any d’abans d’emmalaltir. Em vaig observar llavors des de fora i vaig descobrir un altre ésser, la meva alteritat que em mirava des del mirall d’aquelles fotografies. Vaig observar amb desinterès aquell fosc personatge que tampoc no era jo, la mediocre vida del qual s’estava revelant successivament com una suma d’accidents insignificants que s’havien succeït de manera habitual i amb freqüència quotidiana; un desconegut personatge oblidat a les golfes de la memòria. Tot això va durar només uns fragments de temps, en els quals semblava que retornava a la realitat en algun moment i em reintegrava al meu cos amb certa brusquedat, de manera que l’altre i jo recorríem tranquils el cel de les idees. I com deia Borges, em vaig preguntar si era jo o és l’altre qui escriu aquesta pàgina.

Com ja he dit, al cap d’un any del meu accident aproximadament, em vaig despertar un dia començant a adquirir lentament la consciència fins que vaig tornar a ser viu, és a dir, curat clínicament de tants mals que m’havien afligit, però tanmateix ple d’inquietuds i curiositat envers el que havia estat la meva existència fins el moment abans de l’accident. Van aparèixer així els números de telèfon de Núria i Costa gravats en la meva ment i hi vaig trucar de manera infructuosa ja que les trucades que feia al meu petit i dolç amor eren contestades una i altra vegada per persones de to tallant que posaven fi a les converses dient-me que aquella era la casa dels Gilbernat, però que allà no vivia ningú amb el nom de Núria ni coneixien aquella persona. Quant a Costa, la informació que vaig obtenir és que s’havia retirat del periodisme actiu i només havia conservat una feina a la pàgina literària d’El País, la qual apareixia els dijous i on criticava alguns llibres nous, aquell concert de música, tal CD, etc. Laia estava casada amb ell i vivien a Mallorca, però no em van informar res més sobre ella en els llocs on treballava.

Era molt el material que hi havia al meu manuscrit i que havia d’investigar a la mateixa Barcelona, on succeïa tota la trama del llibre. Hi vaig viatjar aleshores i em vaig trobar amb una ciutat sorda i muda que res no sabia de la naturalesa dels esdeveniments que es destacaven al meu llibre. Joan Casals havia desaparegut; fins i tot vaig acudir al consolat anglès, on em van informar que el Financial Globe no tenia corresponsalia aquí i que no coneixien ningú anomenat Joan Casals. El que semblava ser més real era el Cercle de la Premsa, on també em vaig dirigir, però estava en reformes i no donaven informació personal sobre cap dels seus membres.

Vaig passar diverses vegades per la muntanya de Montjuïc i vaig començar a quedar-m’hi, amb algunes pertinences que duia en un carro de supermercat que em vaig agenciar i on carregava també uns cartrons que m’aïllaven de la terra de la muntanya, on dormia, i constituïen el meu llit. D’altra banda el meu estat mental, sobretot, era d’una tensió insuportable i vaig començar a sentir-me atrapat en les coordenades que jo mateix havia establert i de les quals no podia saber res en ferm perquè el resultat de les meves investigacions era nul. Vaig acudir també a l’Hemeroteca i a l’Arxiu Històric de Sants a la recerca de l’accident monstruós, de les explosions i del foc, però d’aquell dia fatal només es trobaven petites notícies a les pàgines interiors que donaven compte de l’incendi d’uns herbassars a prop dels molls i d’unes mercaderies que s’havien cremat per aquest motiu sense major escàndol.

– Havia existit o no aquesta tremenda catàstrofe?, em tornava a preguntar una i altra vegada sobre aquell incendi terrible que no havia semblat deixar cap empremta. Com és que pocs mesos després es van cremar uns iots al mateix lloc, tenint en compte que aquell indret del port és ple de tancs de gasolina? Què volia dir tot això? Ho hauria profetitzat també la pitonissa?

Quant a l’alliberament o revolució pròpiament dita, tampoc no n’hi havia notícies; o no estaven disponibles o havien desaparegut dels arxius i hemeroteques misteriosament.

Després de vagarejar durant uns mesos, el meu únic familiar –encara que postís– de qui ja he parlat, el doctor Briz, em va fer portar en ambulància novament cap a Saragossa, on vaig arribar dominat per un cansament insostenible i una ansietat de tipus nerviós que va caldre atacar una altra vegada amb antidepressius abans d’assolir un mínim estat d’equilibri, molt imposat pels medicaments que em posaven toix, propens a la son i fins i tot al desmai. I així em vaig lliurar a la convalescència durant sis mesos en què la meva salut va ser l’eix central de tota la meva activitat i l’objecte del meu pensament, encara que aquest es trobava dopat pels calmants.

També recordo haver llegit un cop més tots els retalls publicats i no haver-hi trobat cap moviment revolucionari, ni tan sols les causes que el poguessin haver produït; i no arribava a treure l’entrellat amb claredat de les relacions entre les notes periodístiques publicades, les quals no em semblaven gens pertinents i hi veia només simples descripcions i comentaris catastrofistes sobre la fi del món, tan insignificants com els que apareixien diàriament als diaris.

Encara que és cert que aquest material mira en una direcció que podria ser anomenada la fi dels temps, no m’ha arribat a semblar tan significatiu. Llegeixo els articles una i altra vegada i crec conèixer-los des de fa anys. En efecte, fa temps que es donen senyals d’aquest tipus sobre aquesta qüestió a tot arreu, com tantes altres innombrables vegades, d’acord amb els cicles de civilitzacions que després es transformen en altres d’anàlogues, encara que sense la mateixa frescor, tal com ha esdevingut amb les cultures grega i romana, i els seus déus i herois, d’on els occidentals descendim culturalment. Però no veig en aquesta informació res que pogués aixecar el moviment cívic descrit en aquesta obra, i d’altra banda no hi ha indicis aparents que alguna cosa semblant hagi ocorregut a Barcelona, per la qual cosa, si això fos així, jo seria un boig que ho ha imaginat tot, la qual cosa em mena a estudiar aquests temes en els seus múltiples sentits, sense oblidar cap d’ells.

I ara em pregunto si no he de pensar amb summa serietat allò que crec falsament o veritablement que m’ha succeït. No interessa amb quina mesura es jutgi ni quina sigui la destinació que corri aquest escrit sobre el qual pot recaure l’escàndol o el silenci, tenint sempre en compte que la vida està feta amb la mateixa substància que els somnis, segons que va deixar escrit Shakespeare.

Igualment, aclaparat per tot el que s’estava esdevenint, vaig recordar el famós monòleg de Segismundo de La Vida es Sueño de Calderón de la Barca, on el protagonista descobreix la naturalesa íntima (i ínfima) de l’home i de l’univers, és a dir se li revela el Gran Teatre del Món, com es titula una altra de les obres del propi Calderón.

« ... ja que som / en un món tan singular, / que el viure sols és somiar; / i l’experiència m’indica / que l’home que viu somia / el que és fins a despertar... / Somia el ric en sa riquesa / que més cures li ofereix; / somia el pobre que pateix / sa misèria i sa pobresa; / somia qui a créixer comença, / somia qui s’escarrassa i pretén, / somia qui agreuja i ofèn; / i al món, en conclusió, / tots somien el que són, / encara que cap no ho entén. / Jo somio que sóc aquí / d’eixes presons carregat, / i vaig somiar que en altre estat / més falaguer m’esguardí. / Què és la vida? Un frenesí / Què és la vida? Una il·lusió, / una ombra, una ficció / i el bé més gran és xic; / que tota la vida és somni / i els somnis, somnis són. »

– Realitat o ficció?, em vaig preguntar una vegada més mentre intentava recordar els esdeveniments viscuts. I de sobte se’m va aparèixer mentalment una altra poesia del meu paisà Lupercio de Argensola que va morir a Saragossa el 1631, també apresa en el batxillerat:

« Perquè aquest cel blau que tots veiem / ni és cel ni és blau. Llàstima gran / que no sigui veritat tanta bellesa! »

Encara que, ai!, en realitat, aquest vers estava relacionat amb un context absurd dels afaits d’una dama; tanmateix sempre hi ha a les coses quelcom de desconcertant. Somni o realitat?